Torre Grenfell: l'origen de la ràbia

Imatge extreta de The Telegraph

Fa dies que no puc deixar de pensar en la tragèdia de la Torre Grenfell de Londres, l'edifici on van perdre la vida -si la xifra no augmenta durant els propers dies, la qual cosa és probable que succeeixi- setanta-nou persones. És com si em cremés el cap. La notícia té quelcom de singular: una maldat glacial i alhora desimbolta, que em mortifica. Aquesta desgràcia és peculiar, al meu entendre, en el sentit que s'ha perdut qualsevol bri de vergonya a l'hora de menystenir els ciutadans pobres o aquells que, per un motiu o altre, fan nosa a qui remena les cireres. I això fa por. Ara ja és possible desempallegar-se barroerament dels veïns d'una zona cobejada de la ciutat. Se suposa que després podem passar, tranquil•lament, a un altre tema. Mentre bevem un glop de te i assaborim unes cookies. Una etiqueta diferent a les xarxes socials. Un ram de flors per una nova causa. Una llagrimeta per vessar, d'un color més vistós. Una cursa en record dels difunts. Estareu sempre en la nostra memòria. Un compte corrent en el qual ingressar els diners de la caritat. Algú ja s'encarregarà de desviar l'atenció o de treure a passejar les porres, si ens posem gaire pesats i gosem anar més enllà del rol que ens han assignat, com a bons i obedients minyons.

 Ha caigut una nova barrera. L'ombra de la dissimulació s'ha evaporat completament, igual que el fum de l'edifici calcinat, els inquilins del qual van acabar els seus dies com animals. O pitjor, encara. Si un gos és apallissat, en segons quines cadenes, desperta més compassió que una colla d'innocents massacrats en una gerra. I el paisatge urbà ha esdevingut, sens dubte, un escenari bèl•lic. Els llogaters de la Torre Grenfell van perdre-hi la vida com si fossin coses. Trossos de fusta que desapareixen a la llar de foc, gravats per les càmeres fins al darrer segon de la seva combustió. Aquest és un espectacle bàrbar, terrible. Ens domina la criminalitat neoliberal i les televisions retransmeten en directe els assassinats, que així es torna a omplir la caixa, trinco-trinco. Perquè l'incendi es podia haver evitat perfectament i no es va fer res per prevenir-lo. La criticada manca d'empatia  cap als supervivents, mostrada per la Primera Ministra, Theresa May, està en perfecta sintonia amb la cronologia dels esdeveniments. Els responsables polítics que van sufocar la protesta dels veïns que preveien el terrible desenllaç i van escatimar unes miserables lliures en materials no inflamables, haurien de respondre davant de la llei. El crit de desesperació ja ha sortit al carrer.

El fet d'actuar amb tanta indiferència, a plena llum del dia, també té els seus inconvenients. Ara esdevé força complicada l'ocultació de l'origen de la ràbia, aquella que és qualificada amb tota mena d'adjectius pejoratius a les tertúlies. Avui, la criminalització de la protesta social ja no desperta les mateixes simpaties, entre altres qüestions, perquè la parròquia dels desemparats creix cada dia. Són els mateixos que sintonitzen les emissores sotmeses a l'amo i paguen uns euros pel diari que ocultarà la injustícia. Quan els manifestants surten al carrer i s'apleguen massivament davant del número deu de Downing Street, es comprenen perfectament llurs motivacions. Si se'ls acusa virulentament de polititzar la fatalitat, bona part de ciutadans entén que estem davant d'una tragèdia que té una arrel política. I és justament als orígens del malestar on cal apel•lar, si no es volen encendre espelmes eternament. Hi haurà un abans i un després de Grenfell: la lluita de classes recomença.