Reproducció assistida, somnis trencats






La seducció dels avenços científics pot fer que de vegades busquem la solució dels nostres problemes en el lloc equivocat. Imatge: Gobest.

De la mateixa manera que els conflictes lligats a l’ús de les noves tecnologies van arribar per quedar-se definitivament entre nosaltres, les tècniques de reproducció assistida i els seus inconvenients formen part de les converses que els psicòlegs mantenim amb els nostres clients, encara que no s’exposin ni de bon tros amb la mateixa freqüència que els primers. No he explorat aquest camp en profunditat però les experiències que escolto m’empenyen a saber-ne més per tal de no fer el ridícul però sobretot d’evitar els perjudicis que pugui causar la meva ignorància. M’agradaria fer-ne uns quants apunts rudimentaris aquí, amb la  modesta intenció de posar damunt la taula  determinades incerteses i somnis trencats.
Darrere de la propaganda de color rosa de les clíniques de fertilitat també hi ha dolorosos desenganys que caldria visibilitzar. Òbviament, sóc conscient que aquests avenços han ajudat milers de persones a complir el seu somni de tenir un o més nadons entre els braços però avui no explicaré històries amb final feliç. D’entrada, cal reconèixer que es tracta d’un món fascinant, que t’arrossega a dins d’una espiral d’interminable curiositat. No m’estranya gens ni mica que tants candidats a pares o mares s’hi sentin poderosament atrets quan la infertilitat o qualsevol altra circumstància -tenir una parella del mateix sexe, per exemple- limita les seves opcions de formar una família. És prou fàcil entrar-hi però no ho és tant el fet de saber-ne sortir.
Com que les llistes d’espera a la sanitat pública són interminables, el recurs d’anar directament a una clínica de pagament és una temptació en la qual es pot caure fàcilment, encara que les butxaques de la majoria de mortals no estiguin preparades per fer grans dispendis. També existeix el món no regulat d’Internet però deixarem aquestes aventures per una altra ocasió.  Si finalment s’opta per la via privada, una de les primeres traves que apareix és l’elevat cost del procediment, el qual, cal recordar-ho, no ofereix cap garantia d’èxit. Quan anem a comprar un cotxe sabem del cert que sortirem del concessionari amb el vehicle escollit però aquest no és el cas de les clíniques de fertilitat. Ja em perdonareu la metàfora mercantilista, que pot semblar deshumanitzadora, però aquest és un negoci ben lucratiu i no hauríem pas d’ocultar-ho. El preu d’una fecundació “in vitro”, posem per cas, pot tendir cap a xifres astronòmiques si el cicle complet no culmina amb el desitjat embaràs. Ja podeu anar sumant zeros. Per això és necessari que algú financi el tractament i la petició d'un crèdit per assolir l’anhelat objectiu ja no sembla res forassenyat. O sigui, que la prevenció de la ruïna econòmica també s’hauria de contemplar i tinc els meus dubtes que sempre es pari els peus a les parelles il·lusionades que s’endeuten “per damunt de les seves possibilitats”.
Una segona pregunta que voldria formular està vinculada al suport psicològic que reben els aspirants a progenitors. Per exemple: hi ha matrimonis que recorren a la reproducció assistida quan travessen per una crisi important de convivència. Malgrat els indicis raonables que ho assenyalen, em qüestiono si se’ls ofereix cap assessorament per mirar d’esbrinar quins són els problemes de fons de la relació i si aquell és el moment més adequat per buscar un fill. No em fa la impressió que es tracti d'una pràctica habitual. Hom podria adduir que la funció de la reproducció assistida és una altra de ben diferent però en aquesta mena  d’arguments només hi sé veure una problemàtica dissociació entre la fisiologia i la vida conjugal, que no contempla l’ésser humà en la seva dimensió relacional sinó simplement biològica. Algunes situacions em recorden la recerca de consol en la cirurgia estètica, quan es pretenen resoldre ingènuament fondes crisis existencials o sentimentals. És ben conegut el controvertit cas de la congelació d’òvuls, una tècnica durament criticada per presentar-se com una falsa solució, oferta per les grans empreses, amb la finalitat de deixar en un segon pla els eterns dilemes de conciliació que patim les dones. I és que la hipnòtica tecnologia de vegades contribueix a que esdevinguem esclaus dels nostres somnis. 

Sempre arriba el dia en què cal despertar.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia