El tauró de Spielberg (encara) porta cua

La premsa sensacionalista reprodueix una narració similar a la del guió de la famosa pel•lícula de Steven Spielberg, Jaws  (1975) [Tiburón], quan es tracta d'explicar els "atacs" de taurons en platges d'arreu del món. Estem davant d'un ganxo mediàtic que encara genera sucosos beneficis però també afavoreix les pors irracionals, la difusió de falses creences i la caça d'aquests animals, que només agredeixen els humans en comptades ocasions. Imatge: Mirror. Perill: el post conté spoilers.

Ha tornat a passar. Estem en condicions d'afirmar que són més perjudicials els tabloides que no pas la presència de tintoreres entre els banyistes. Tal com han informat els mitjans del nostre país, diversos rotatius, britànics i alemanys, s'han fet ressò de la presència d'un tauró blau a Mallorca el passat cap de setmana i, com és habitual, han retransmès la història com si es tractés d'un episodi de terror, el qual suposadament ha desfermat el pànic i les estampides dels turistes, malgrat que l'incident no hagi passat de ser una mera anècdota, sense cap ferit. La premsa groga ha aprofitat l'avinentesa per repassar episodis semblants, ocorreguts amb anterioritat a la costa espanyola. Afortunadament, en altres tipus de diaris, es compta amb l'opinió d'especialistes que s'encarreguen de subratllar que les tintoreres no ataquen ningú si no se senten amenaçades. D'aquesta manera, es va deixant enrere, de mica en mica, el poderós i deformat imaginari creat pel blockbuster de Spielberg, l'any 1975, que suposà una autèntica revolució en la indústria del cinema.

És francament complicat haver vist films com Psicosi (1960) de Hitchcock i afirmar amb rotunditat que no s'ha experimentat alguna vegada, com a mínim, una certa inquietud -o bé una angoixa considerable- en estar a dins de la dutxa i tenir la mala sort de recordar com la dissortada Marion Crane (Janet Leigh) moria, cosida a ganivetades, a mans de l'inquietant Norman Bates (Anthony Perkins), en un motel de mala mort. El crit, la cara d'horror, la sang que s'escolava, forat avall, i sobretot la melodia distorsionada, aquella peça de Bernard Herrmann, són difícils d'oblidar.  I tot plegat sense que es veiés cap carnisseria. Només un suspens penetrant, marca de la casa, transferit a la imaginació del públic. Quelcom semblant es pot dir del tauró del rei Mides de Hollywood, que apareix en comptades ocasions a la pantalla -van sorgir nombrosos problemes tècnics durant el rodatge- però la seva presència-absència és una vertadera tortura per l'espectador.

Malgrat que pugui semblar una reacció exagerada, després de l'extraordinari èxit de Jaws, es va popularitzar la selacofòbia o por irracional als taurons. No sé quantes vegades m'han fet aquella broma, durant l'adolescència, mentre em banyava al mar, de reproduir la  senzilla i repetitiva música de John Williams, que acompanyava l'imminent atac de la bèstia blanca, cosina germana de Moby Dick. I la veritat és que no quedaven massa ganes de continuar xipollejant a dins de l'aigua, amb una certa tranquil•litat. La història del tauró assassí, tan rancuniós com el pitjor dels éssers humans, ha estat interpretada de mil maneres: que si un conte moral, que si una faula de la crisi de la masculinitat, que si una metàfora del Watergate, etcètera. Val a dir que Spielberg generalment ha refusat aquesta mena de lectures i s'ha decantat per una visió planera i directa del film, que no és altra cosa que el retrat de la voracitat insaciable d'un monstre, amb  unes ganes boges de cruspir-se persones. Una màquina aquàtica de matar, que no pot tenir cap altre destí que la mort.

En aquest sentit, s'han dut a terme investigacions que fins i tot parlen de l'efecte Jaws (Neff, 2015), per referir-se a la manera com aquesta mena de narracions, que no tenen cap base científica però resulten lucratives, són aprofitades per dur a terme un determinat tipus de resposta política, poc respectuosa amb l'ecosistema marí, després que s'hagi produït una mossegada de tauró. Tant si ho volem acceptar com si no, el cel•luloide és un bon transmissor d'ideologies, a punt per atacar-nos quan menys ens ho esperem. Més val que estiguem a punt per fugir cap a la sorra, abans que no ens clavin queixalada!

Referència

• Neff, C. (2015). The Jaws Effect: How movie narratives are used to influence policy responses to shark bites in Western Australia. Australian Journal of Political Science, 50,114-127.