La patologització és despolitització
Imatge extreta de Blog de Prezi
Si
penso en la deriva que pren la meva professió –a banda dels petits
oasis que apareixen, aquí i allà- cada vegada veig més clara la
imatge d’un titellaire que mou els fils en l’obra teatral. Una de
les nombroses conseqüències derivades de la patologització del
patiment, la singularitat, la dissidència, la vulnerabilitat o la
rebel·lia és la despolitització. En
un recent article al seu blog, el psicòleg clínic de
Cincinnati Bruce E. Levine, que escriu habitualment sobre les
interseccions entre societat, cultura, política i psicologia,
desgrana alguns dels contextos en els quals els professionals de la
salut mental han intervingut de forma iatrogènica i manipuladora, al
servei dels interessos del poder. A banda d'escàndols sonats com
l'aliança establerta entre l’Associació Americana de Psicologia
(APA) i la CIA en el camp de la tortura, també cal destacar, apunta
Levine, el paper de les bates blanques a l’hora de desempoderar la
comunitat homosexual, la indígena o l’afroamericana, a través de
tota mena d’estratègies estigmatitzadores.
Avui en dia, aquests tentacles “desactivadors” s’estenen a l’exèrcit, la presó, l’escola, les residències geriàtriques, els barris marginals, la Universitat, el món domèstic i el de l’activisme… Gairebé no queden espais on les drogues psiquiàtriques no hagin fet el seu estel·lar acte d’aparició. Els diagnòstics i els psicofàrmacs esdevenen fonamentals per a deslegitimar les queixes. Així, per exemple, una mestressa de casa insatisfeta amb la clausura a la llar no subvertirà de cap manera l’ordre establert, tot esdevenint una feminista desafiant –d’aquelles que avui acusen de feminazis-, si pot acabar encabida a dins de la categoria “ansiosa-depressiva” i ésser sedada amb la pastilla de moda. Penso en la gran quantitat de dones que viuen un infern al costat d’un maltractador i, quan van al metge, en comptes de rebre el suport que necessiten per girar pàgina, acaben narcotitzades i una mica més confoses, en la tenebrosa fosca que les envolta.
Però deturem-nos una estona en el món laboral perquè no és gens estrany que als consultoris apareguin casos de persones que sofreixen tota mena d’abusos i estan, en conseqüència, profundament deprimides, amb severs problemes psicosomàtics, atacs d'ansietat, etcètera. El doctor Levine recorda el cas de la drapetomania, al segle XIX, que esdevé una metàfora excel·lent per a comprendre un drama encara vigent. Aquesta malaltia mental inventada pel metge Samuel A. Cartwright, l’any 1851, la patien suposadament els esclaus negres que fugien de la captivitat. Com que la Bíblia, segons el pervers facultatiu, encoratjava la submissió a l’amo, el desig de córrer ben lluny no podia ésser concebut com a res més que un trastorn, fomentat en bona part per un excés de permissivitat i familiaritat amb l’oprimit. Una de les teràpies proposades per a tractar-la eren la ràpida expulsió del dimoni del cos i l’amputació dels dits grossos del peu. Retornem a l’actualitat i traslladem-nos ara en un context sanitari, en ple segle XXI : una persona que malviu en la precarietat, serà animada en algun moment a afiliar-se a un sindicat? Es comprendrà el seu profund malestar en el context dels abusos soferts?
Encara en el món del treball, també són interessants les reflexions de la sempre lúcida Barbara Ehrenreich (2011) respecte el paper tirànic del pensament positiu a la feina. L’escriptora subratlla que a partir de la dècada de 1980 –en ple apogeu del downsizing a les empreses- es va reforçar la ideologia conservadora de la positivitat com a complement indispensable a la preservació dels interessos dels accionistes, en detriment dels drets laborals. Entre el 1981 i el 2003, trenta millions d’oficinistes nord-americans es van quedar a l’atur però aquest canvi no es va percebre com la flagrant injustícia que era sinó com una oportunitat d’autotransformació. Quan es perderen les ocupacions per a tota la vida, assenyala Ehrenreich, va néixer el coaching motivacional com a estratègia compensatòria. Mentre pujaven els acomiadaments i baixaven els salaris, es reafirmava la idea que la culpa del desgavell no era d’un sistema capitalista desbridat sinó de l'individu incapaç d’adaptar-se amb prou rapidesa a la desconcertant realitat emergent. Aquest és el missatge que es transmet al supervendes Who moved my cheese [Qui s’ha emportat em meu formatge?] (p.143):
“Otro recurso para que los oficinistas aprendieran a vivir con las reestructuraciones empresariales fue el boyante sector de los libros de autoayuda. Entre ellos, el clásico de la propaganda en favor de los recortes fue ¿Quién se ha llevado mi queso?, que vendió 10 millones de ejemplares en Estados Unidos, y no pocos de ellos a empresas que lo compraron al por mayor para regalárselo a la plantilla. El libro es una cosita de nada, menos de 100 páginas (quizá asumiendo que iba a caer en manos de personas que no tendrían ningunas ganas de leerlo), y cuenta su historia en forma de fábula, como si fuera para niños. Dos personitas que comen queso y viven en un laberinto, Kif y Kof (que, según se dice, “tenían capacidad de pensar y aprender”) llegan a su “Central Quesera” y se encuentran con que no hay queso. Las “personitas” se quedan entonces despotricando y quejándose de “lo injusto de la situación”, como ya apunta el título del libro. Pero en el laberinto viven también dos ratones, que se dan la vuelta sin más y se aventuran pasillo adelante buscando un sitio nuevo donde haya queso, porque, al ser ratones, “no se perdían en el análisis profundo de las cosas. Y tampoco tenían que cargar con complicados sistemas de creencias”.
En aquest cas, la patologització no ve marcada per cap etiqueta diagnòstica, inclosa en un manual, sinó per la criminalització d’una actitud racional de queixa, que podria ser la palanca d’un canvi favorable per a la classe treballadora i que és deslegitimada amb duresa per no ésser positiva. La lluita per provar de transformar la precària realitat material circumdant, doncs, no és substituïda ara per cap tranquil·litzant sinó per una obsessió malaltissa d’autocontrol mental, una moda perillosa que també ha arribat al nostre país sota una aparença benevolent. Un altre llop amb pell de xai. En qualsevol dels dos casos –autoajuda o model biomèdic- és aconsellable que obrim els ulls i tallem definitivament els fils que ens manipulen. Encara queda molta obra per davant i, com reconeix la mateixa Ehrenreich, podem ser ben feliços mentre treballem plegats per un futur millor. Per què hauríem de renunciar-hi?
Referència:
Avui en dia, aquests tentacles “desactivadors” s’estenen a l’exèrcit, la presó, l’escola, les residències geriàtriques, els barris marginals, la Universitat, el món domèstic i el de l’activisme… Gairebé no queden espais on les drogues psiquiàtriques no hagin fet el seu estel·lar acte d’aparició. Els diagnòstics i els psicofàrmacs esdevenen fonamentals per a deslegitimar les queixes. Així, per exemple, una mestressa de casa insatisfeta amb la clausura a la llar no subvertirà de cap manera l’ordre establert, tot esdevenint una feminista desafiant –d’aquelles que avui acusen de feminazis-, si pot acabar encabida a dins de la categoria “ansiosa-depressiva” i ésser sedada amb la pastilla de moda. Penso en la gran quantitat de dones que viuen un infern al costat d’un maltractador i, quan van al metge, en comptes de rebre el suport que necessiten per girar pàgina, acaben narcotitzades i una mica més confoses, en la tenebrosa fosca que les envolta.
Però deturem-nos una estona en el món laboral perquè no és gens estrany que als consultoris apareguin casos de persones que sofreixen tota mena d’abusos i estan, en conseqüència, profundament deprimides, amb severs problemes psicosomàtics, atacs d'ansietat, etcètera. El doctor Levine recorda el cas de la drapetomania, al segle XIX, que esdevé una metàfora excel·lent per a comprendre un drama encara vigent. Aquesta malaltia mental inventada pel metge Samuel A. Cartwright, l’any 1851, la patien suposadament els esclaus negres que fugien de la captivitat. Com que la Bíblia, segons el pervers facultatiu, encoratjava la submissió a l’amo, el desig de córrer ben lluny no podia ésser concebut com a res més que un trastorn, fomentat en bona part per un excés de permissivitat i familiaritat amb l’oprimit. Una de les teràpies proposades per a tractar-la eren la ràpida expulsió del dimoni del cos i l’amputació dels dits grossos del peu. Retornem a l’actualitat i traslladem-nos ara en un context sanitari, en ple segle XXI : una persona que malviu en la precarietat, serà animada en algun moment a afiliar-se a un sindicat? Es comprendrà el seu profund malestar en el context dels abusos soferts?
Encara en el món del treball, també són interessants les reflexions de la sempre lúcida Barbara Ehrenreich (2011) respecte el paper tirànic del pensament positiu a la feina. L’escriptora subratlla que a partir de la dècada de 1980 –en ple apogeu del downsizing a les empreses- es va reforçar la ideologia conservadora de la positivitat com a complement indispensable a la preservació dels interessos dels accionistes, en detriment dels drets laborals. Entre el 1981 i el 2003, trenta millions d’oficinistes nord-americans es van quedar a l’atur però aquest canvi no es va percebre com la flagrant injustícia que era sinó com una oportunitat d’autotransformació. Quan es perderen les ocupacions per a tota la vida, assenyala Ehrenreich, va néixer el coaching motivacional com a estratègia compensatòria. Mentre pujaven els acomiadaments i baixaven els salaris, es reafirmava la idea que la culpa del desgavell no era d’un sistema capitalista desbridat sinó de l'individu incapaç d’adaptar-se amb prou rapidesa a la desconcertant realitat emergent. Aquest és el missatge que es transmet al supervendes Who moved my cheese [Qui s’ha emportat em meu formatge?] (p.143):
“Otro recurso para que los oficinistas aprendieran a vivir con las reestructuraciones empresariales fue el boyante sector de los libros de autoayuda. Entre ellos, el clásico de la propaganda en favor de los recortes fue ¿Quién se ha llevado mi queso?, que vendió 10 millones de ejemplares en Estados Unidos, y no pocos de ellos a empresas que lo compraron al por mayor para regalárselo a la plantilla. El libro es una cosita de nada, menos de 100 páginas (quizá asumiendo que iba a caer en manos de personas que no tendrían ningunas ganas de leerlo), y cuenta su historia en forma de fábula, como si fuera para niños. Dos personitas que comen queso y viven en un laberinto, Kif y Kof (que, según se dice, “tenían capacidad de pensar y aprender”) llegan a su “Central Quesera” y se encuentran con que no hay queso. Las “personitas” se quedan entonces despotricando y quejándose de “lo injusto de la situación”, como ya apunta el título del libro. Pero en el laberinto viven también dos ratones, que se dan la vuelta sin más y se aventuran pasillo adelante buscando un sitio nuevo donde haya queso, porque, al ser ratones, “no se perdían en el análisis profundo de las cosas. Y tampoco tenían que cargar con complicados sistemas de creencias”.
En aquest cas, la patologització no ve marcada per cap etiqueta diagnòstica, inclosa en un manual, sinó per la criminalització d’una actitud racional de queixa, que podria ser la palanca d’un canvi favorable per a la classe treballadora i que és deslegitimada amb duresa per no ésser positiva. La lluita per provar de transformar la precària realitat material circumdant, doncs, no és substituïda ara per cap tranquil·litzant sinó per una obsessió malaltissa d’autocontrol mental, una moda perillosa que també ha arribat al nostre país sota una aparença benevolent. Un altre llop amb pell de xai. En qualsevol dels dos casos –autoajuda o model biomèdic- és aconsellable que obrim els ulls i tallem definitivament els fils que ens manipulen. Encara queda molta obra per davant i, com reconeix la mateixa Ehrenreich, podem ser ben feliços mentre treballem plegats per un futur millor. Per què hauríem de renunciar-hi?
Referència:
· Ehrenreich, B.(2011). Sonríe o muere. La trampa del pensamiento positivo. Madrid: Turner.
Article publicat a Tercera Informació
Comentaris