Alertador, l’antagonista del corrupte

Il·lustració: Whistleblower, de Michael Morgenstern

Si haguéssim de cercar el perfecte antagonista del corrupte, segurament no trobaríem cap millor figura que la de l’alertador, un perfil conegut en psicologia social, malgrat que potser no prou estudiat. Es tracta d’una persona que, cansada de mirar cap a una altra banda, denuncia uns fets que considera greus perquè afecten l’interès públic i arran d’aquest comportament ètic, en comptes de rebre el suport de l’entorn, tal com s’esperaria, esdevé la diana d’un assetjament despietat i sense treva –desqualificacions, amenaces, maniobres d’exclusió i de culpabilització, etcètera-. De vegades, es confonen les represàlies amb el mobbing, malgrat que en aquest darrer cas no sempre queda clara la motivació dels agressors.

A partir del moment en què aixeca la llebre, l’alertador iniciarà un procés profundament dolorós, al llarg del qual és probable que perdi la salut, l’esperança, la feina i/o el cercle d’amistats. En el pitjor dels casos, fins i tot la parella o la família poden girar-li l’esquena. Aquells a qui ha posat en evidència volen destruir-lo, peti qui peti, no tan sols per anorrear-lo individualment sinó perquè quedi constància pública d’allò que els espera als incauts que gosin denunciar la corrupció. No seria bo que la seva iniciativa es generalitzés…

En anglès s’empra l’eloqüent mot whistleblower per a definir-los –literalment, “aquell que fa sonar el xiulet”-, l’origen del qual s’associa al gest dels policies en presenciar una infracció o bé al dels àrbitres, quan assenyalen les faltes dels jugadors. Segons el professor de psicologia política C. Frederick Alford, que ha estudiat en profunditat el fenomen del whistleblowing, no es poden identificar uns trets de personalitat específics per a descriure els alertadors, malgrat que en les seves investigacions sí que hi ha detectat una certa ingenuïtat, en tractar-se de persones que no han sucumbit al cinisme, queden astorades davant la podridura del sistema i no es queden de braços creuats; si actuen com ho fan, assegura Alford, és perquè consideren que no podrien viure de cap altra manera, tot i que generalment no són massa conscients de les dramàtiques conseqüències que hauran d’entomar en el futur, tant ells com les persones estimades.

Malgrat que no es tracta d’un perfil nou –en repassar els darrers segles de la nostra història en trobaríem nombrosos casos- actualment s’ha despertat un interès especial en els mitjans per mostrar el coratge exemplar de funcionaris, empleats de banca, polítics o militars que han denunciat tot tipus d’il·legalitats, tot posant també  l’accent en la persecució ferotge que se n’ha derivat -sense negar que sempre cal cercar la millor manera de destapar els escàndols, una decisió que no es pot prendre a la babalà-.

A nivell internacional, potser els afers més sonats són l’espionatge massiu evidenciat per Edward Snowden o els “danys col·laterals” causats pels soldats nord-americans a l’Iraq, descoberts gràcies a les filtracions de Chelsea Manning. Al nostre país, els esfereïdors abusos de l’exèrcit els han posat damunt la  taula la comandant Zaida Cantera i el tinent Luis Gonzalo Segura. Al mateix temps, s’han estrenat documentals com Corrupción: el Organismo nocivo de la productora Pandora Box o Alertadors contra la corrupció , emès recentment per TV3, que recullen nombrosos testimonis de denunciants. Els programes El Objetivo, Salvados o Al Rojo Vivo de La Sexta també els han donat veu en diverses ocasions. El diari digital Lainformacion.com, ha elaborat un monogràfic que porta per títol Héroes contra la corrupción, en el qual es reivindiquen més normes nacionals de protecció, com les recollides en l’article 33 de la Convenció de Nacions Unides i que Espanya va ratificar l’any 2003 però que cap Govern no ha complert. També recorden que a través de la plataforma Change.org hi ha una petició creada per tal d’aconseguir un emparament real davant d’aquest assetjament letal.

L’alertador expressa que té la impressió de viure en un “món al revés”, on la seva noble acció és invisibilitzada, estigmatitzada i perseguida fins a l’extenuació, mentre que l’activitat criminal és protegida pel silenci còmplice, les dilacions judicials o les portes giratòries. En resum, mentre que uns s’omplen les butxaques amb diners públics sense patir-ne massa les conseqüències, els altres veuen com la seva vida corre perill per haver fet “sonar el xiulet”. Per més que rebin mostres de solidaritat ciutadana ningú els rescabalarà de tot el dany que han sofert.

Determinats noms estaran associats per molts anys a les fosques trames combatudes: Itziar González (Hotel del Palau, Ciutat Vella), Ana Garrido (Gürtel, Boadilla del Monte), Maite Carol (Pretoria, Santa Coloma de Gramenet), Montserrat Gasull (3%, Torredembarra), Fernando Urruticoechea (irregularitats municipals, Castro Urdiales, Laredo, Leganés, Ermua…), entre molts altres rostres, coneguts i anònims.  Però no tot es redueix a les narracions particulars que tant agraden els espectadors, sinó que també caldria reivindicar amb força des dels mitjans les iniciatives col·lectives tirades endavant per les associacions de veïns, el moviment 15-M o les infatigables CUP. Si alguna cosa hem d’aprendre de les persones que han tingut el coratge de denunciar conductes deshonestes és que no hem de rendir-nos ni podem deixar-nos vèncer com a societat. Si els ciutadans no estem alerta ni vigilem el poder, la putrefacció seguirà guanyant terreny, mentre la bona gent és arraconada i flagel·lada. Aquest és el terrible dany que causen els mafiosos, que saquegen el país i destrueixen consciències. Assenyalem-los amb el dit, marginem-los, no els votem ni permetem que se surtin amb la seva. I així el sofriment dels alertadors serà cosa del passat i podrem mirar el futur amb esperança.



Article publicat a Tercera Informació