Leticia Sabater, un mirall

Foto: ABC

A Leticia Sabater ja li havien col·locat implants a les mames però als seus quaranta-vuit anys encara tenia pendent una intervenció d’eixamplament de vagina i una altra de reconstrucció de l’himen, les quals ha decidit tirar endavant a Miami pel mòdic preu de sis mil euros. Com era de preveure, la notícia ha provocat un tsunami d’acudits àcids a la xarxa i als mitjans. Hi ha una mena d’humor que posa al descobert amb gran lucidesa les flaqueses de la societat en la qual vivim però n’hi ha un altre –al meu entendre bastant qüestionable- que s’assembla al teasing, una forma d’assetjament basat en bromes repetitives d’un gust dubtós, que fereixen profundament a qui les rep. Amb això no pretenc insinuar que s’hagi d’apostar per la censura sinó tan sols apuntar que, talment com en èpoques anteriors, l’atac sistemàtic als personatges considerats freaks es pot entendre com un reflex de la necessitat col·lectiva que tenim d’identificar bocs expiatoris per les angoixes que ens aclaparen però ens neguem tossudament a acceptar. Ben lluny de ser un tema banal, considero que la  informació sobre la “recuperació de la virginitat” de la polifacètica presentadora i la reacció que se n’ha derivat posen damunt la taula diversos temes complexos, que ens interpel·len seriosament.

Començarem per dir que la manera obscena com Sabater ha exposat les seves intimitats davant de les càmeres representa una de les moltes cares  de la progressiva “pornificació” de la nostra cultura, que envaeix altres àmbits, com ara el fitness, el lleure nocturn, la música pop o la moda infantil. Continuarem per recordar que la reconstrucció de l’himen no és cap excentricitat aïllada sinó una intervenció cada cop més sol·licitada. Per un costat, hi ha els casos de les clientes que ho demanen perquè la seva tradició o religió les hi empeny. El percentatge més important de dones que se sotmet a la himenoplàstia, tal com han explicat les expertes a la premsa, forma part de la comunitat musulmana o gitana. Les joves que han mantingut relacions sexuals prematrimonials tenen por de no sagnar la nit de noces. Per tal d’evitar l’estigmatització o que un parent varó les agredeixi per haver tacat l’honor de la família, truquen a la porta d’un cirurgià que els suturi el teixit trencat. Però evidentment aquest no és el cas de Leticia Sabater: per a ella la virginitat no té la mateixa connotació tradicional de puresa. La seva elecció l’hauríem d’englobar en una moda a l’alça: la de la cirurgia plàstica vaginal. Les anomenades tècniques de rejoveniment genital, si deixem de banda les qüestions mèdiques, són requerides principalment per mares que anhelen recuperar l’estètica prèvia al part; per prostitutes que aspiren a pujar les tarifes als clients o per esposes que desitgen sorprendre novament els marits en el llit conjugal. Val a dir que les candidates en qüestió no sempre són adequadament informades dels perniciosos efectes secundaris de les modificacions en la vagina, els llavis majors i menors o el clítoris, que poden incloure infeccions, pèrdua de sensibilitat, lesions al recte i retenció urinària, entre moltes altres greus complicacions.

Resulta pertorbador constatar fins  a quin punt s’exalten perillosament la joventut i la bellesa, en detriment  del valor de l’experiència amorosa o la qualitat del vincle de parella. En la meva opinió, actualment experimentem una genitalització desmesurada de la sexualitat, fet que condueix una munió de persones a alimentar la falsa esperança de solucionar els problemes sentimentals en un quiròfan. Els homes tampoc se salven d’aquestes trampes perquè són igualment preses d’una indústria que mou desenes de milers de milions arreu del món–en el seu cas, l’allargament del penis és l’horitzó més cobejat-. A banda de les necessàries lectures de gènere o de l’èmfasi que es posa en el fet de concebre el propi cos com un mer objecte de consum, hi ha autors que opten per una interpretació que té en compte el marc de la globalització (Elliot, 2011), on la necessitat de reinventar-se és un mantra que es repeteix incessantment, tant en l’àmbit de l’autoajuda, com en l’empresarial o el polític. Lamentablement, la flexibilitat pel canvi adquireix més valor que el currículum forjat a còpia de dècades d’esforços, una realitat que es dramatitza de forma extrema en camp de la cirurgia plàstica. Les urgències del curt termini ho devoren tot i si no som capaços de moldejar el cos al mateix ritme, l’angoixa per la pèrdua del nostre lloc en el món ens tenalla. Tal com va declarar la mateixa Leticia Sabater, després de transitar per la sala d’operacions: “Ahora soy diferente, me siento a estrenar”. Malgrat que puguin resultar hilarants, ens són tan alienes, aquestes paraules?



Referència

  

Elliot, A. (2011). Plástica extrema: auge de la cultura de la cirugía estética. Anagramas, 9,145-164.  

Article publicat a Tercera Informació