La "tècnica del semàfor" a Twitter

 

 

Les acalorades tertúlies de plató i les piulades enceses a Twitter han desplaçat, en certa manera, els debats en profunditat que haurien de marcar el ritme de l’àgora política. L’actualitat ens en dóna mostres constants i aquí no és qüestió de fer-ne un examen exhaustiu. Sabem sobradament que, al marge dels seus incomptables avantatges, a les xarxes socials poden emergir-hi  idees sanguinàries que romanen latents en la nostra societat i que esperen l’oportunitat per expressar-se de la forma més covarda. El feixisme, el masclisme, la catalanofòbia i un llarg etcètera de monstres poden atacar-nos en la foscor, gràcies a l’anonimat que confereix la vida online. Malauradament, la majoria de les barbaritats escrites romanen impunes, sembla que el vent se les emporti. Però cal matisar. Mentre que certs missatges tenen un ressò extraordinari –aquí no es contempla el dret a l’oblit-, n’hi ha d’altres que són intencionadament silenciats. D’aquesta manera, a banda de ferir els sentiments de l'altre -generalment el més dèbil-, sense cap conseqüència, es degrada radicalment el debat democràtic, que guanya en simplicitat i grolleria però perd en capacitat de comprensió.

De vegades posem èmfasi en recalcar la necessitat que tenen els infants i adolescents de reprimir l’agressivitat i de treballar l’autocontrol de la ira o la ràbia. A nivell científic, la regulació de les emocions desagradables a internet és un tema rellevant. Per una banda, cal tenir en compte que les persones que tenen trets impulsius de personalitat són més propenses a fer-ne un ús compulsiu però també cal preguntar-se si el mateix mitjà, amb la seva extraordinària capacitat per oferir-nos continguts a l’instant, no erosiona el cultiu de la paciència. Em posaré a mi mateixa com a exemple, perquè és el cas que tinc més a mà. Malgrat que no em considero una persona especialment impulsiva, si em veig obligada a esperar massa estona per connectar-me a la xarxa quan ho necessito, haig de fer esforços per controlar algun rampell de mal geni. És a dir, que aquelles qualitats que demanem als menors quan estan davant de la pantalla també ens les podem aplicar en l’edat adulta.

La “tècnica del semàfor”, emprada per mestres i psicòlegs a l'escola, seria ben recomanable per aquells internautes furibunds, que no saben canalitzar la bilis que els puja gola amunt, quan entren al seu blog, compte de Facebook o Twitter. Per tal de recordar la importància de valors com la tolerància, el respecte i la necessitat de conviure en pau, podrien pensar en el llum vermell com aquell instant en el qual cal aturar-se, respirar profundament i reconèixer el nerviosisme que els aclapara. Més endavant s’encén el  color ambre, un moment idoni per considerar les diferents alternatives de comportament que tenen a l'abast i les conseqüències que se’n poden derivar. Finalment, quan s'haguessin tranquil·litzat, el verd els indicaria que poden passar a l’acció. Allò recomanable seria optar per la solució més constructiva, per després avaluar-ne els resultats. Amb tot, cal reconèixer que hi ha excepcions. S'ha de comprendre que existeixen plomes enverinades, que subsisteixen justament pel fet d'abocar la seva deixalla interna al ciebersespai. I no és pas qüestió de treure'ls el plat de taula, pobres desaprensius...