La conflictiva "cultura del dormitori"
Imatge extreta de Google
A
l’hora d’abordar la teràpia amb adolescents, a diferència de
dècades anteriors, els psicòlegs hem de tenir en compte necessàriament el paper que juguen les noves tecnologies en la seva rutina diària. Quan és l'hora de parlar amb els pares, no és pas estrany que aquests es queixin del mal ús que en fan, la qual cosa genera conflictes de tota
mena. Entre els més freqüents –si més no per la meva
experiència- hi trobem l’escàs control de la despesa, la manca de
concentració a l'hora de fer els deures o les sorolloses picabaralles que
esclaten –de vegades, amb diversos germans implicats- quan els
adults proven de limitar l’ús de l’ordinador, el mòbil, les
tauletes, etcètera. Un altre problema habitual és
l’aïllament dels fills a l’habitació, una mena de “fortificació
privada”, que dificulta el diàleg familiar, tot impedint, al seu
torn, que es resolguin els conflictes domèstics de manera més fluïda.
En relació a aquest darrer punt, malgrat que les orientacions depenguin en bona mesura de la idiosincràsia de cada cas, la majoria d’experts
coincideixen en destacar que els gadgets informàtics
s’haurien d’ubicar en espais comunitaris de la vivenda, per
evitar justament que els fills es “bunqueritzin” i els pares es desconnectin completament de les seves experiències,
tant “reals” com “virtuals”.
Tal
com recorda Livingstone (2007), aquest fenomen és conegut amb el nom
de “cultura del dormitori” -bedroom
culture-, que va iniciar-se amb el trasllat de la televisió a diferents cambres de la casa i s'ha accentuat amb l'arribada de les TICS. L'esmentat concepte es pot definir com un conjunt de creences i pràctiques -íntimament vinculades a la identitat, la privacitat i el jo-, lligades
a l'espai domèstic de l'habitació dels infants, durant la darrera
etapa de la societat moderna. El tancament a la llar -a diferència
dels records de l'esbarjo al carrer que conserven la majoria de pares-,
segons la mateixa autora, també està relacionat amb la “societat del
risc” descrita per Ulrich Beck. A grans trets, el cèlebre sociòleg alemany posava en
relleu la centralitat que ha pres la incertesa en la forma que tenim
d'organitzar-nos en comunitat. Avui, dues portes delimiten
clarament l'espai de lleure dels menors: la primera, la del carrer i la
segona, la del dormitori. Atès el nombre creixent de comunitats reixades que proliferen arreu del món, en les classes altes, potser caldria afegir-hi una tercera barrera: la que separa la
seva urbanització de la resta del món, un lloc potencialment
"perillós" i del qual convé aïllar-se. Aquest xoc entre cultures es posa de manifest en nombroses sèries i pel·lícules. Per exemple, a la comèdia nord-americana
Spanglish (2004) -que no és una història tan fluixa com sembla a priori-, l'actriu
espanyola Paz Vega interpreta el paper de Flor, una dona mexicana divorciada que decideix emigrar als Estats Units, per oferir-li
un futur millor a la seva filla Cristina. Sense parlar ni una sola
paraula d'anglès, es posa a treballar a casa dels Clasky, una
família acomodada, els valors de la qual entren en contradicció amb els de la seva
cultura d'origen. Molt preocupada, Flor veu com, de mica en
mica, la nena es va “americanitzant”: Li agrada anar constantment a comprar i es vol matricular, tant sí com no, en un col·legi d'elit. En un emotiu moment del film, quan
Flor intenta apropar-s'hi després d'una discussió, ella la rebutja i crida: “I need my
space!" (Necessito el meu espai!), a la qual cosa la mare respon que no hi ha d'haver espai entre elles dues, en clara al·lusió a la cultura de la privacitat en la qual ha ingressat Cristina.
Així
doncs, pot succeir que la vivenda familiar quedi fragmentada en
diferents compartiments, on adults i menors fan la seva vida de forma
autònoma i només es comuniquin entre ells en moments puntuals, com l'hora dels àpats; alguns autors han batejat aquesta forma de convivència amb
el nom de “vivint
junts separats” -living
together separately-. Podem
afegir-hi que la necessitat de preservar una parcel·la d'intimitat inviolable també es dóna en aquelles parelles que surten juntes
però viuen en diferents pisos–
living apart together-. Tal
com apuntava més amunt, és cabdal tenir en compte la importància
de prendre mesures per evitar aquest aïllament excessiu però també
caldria pensar en la manera com l'urbanisme dels pobles i els barris
s'hauria d'organitzar per tal de tornar-hi a acollir els infants i adolescents. Aquest, però, ja seria tema per un altre post.
Referència
- Livingstone, S. (2007). From family television to bedroom culture: Young people’s media at home. En E. Devereux (Ed.), Media Studies: Key issues and Debates (pp.302-321). Londres: Sage.
Comentaris