Isabel Preysler, cara i creu
La parella de moda apareix a l’última
portada de la revista ¡Hola!
Foto: La Vanguardia.
Se’ns sol transmetre des de diverses tribunes científiques que per a
comprendre de debò l’amor romàntic hem d’endinsar-nos necessàriament a l’interior
del cervell i explorar el paper que juguen els neurotransmissors en
l’enamorament: l’oxitocina, la serotonina, la dopamina, etcètera, alhora que
s'han d'analitzar les estructures vinculades a les relacions de parella, com
ara el còrtex prefrontal, l’amígdala o l’hipotàlem. Per altra banda, la monogàmia
i la fidelitat, ens diuen els experts, en la mateixa línia biologista, també
estarien lligades a determinats gens (Maureira, 2011). Aquest enfocament essencialista
imposat per la ciència occidental, tal com recorda Saiz (2013),
naturalitza el sentiment amorós i n’obvia
la dimensió històrica, la qual cosa fomenta que es perpetuïn les desigualtats
de gènere, atesa la conseqüent dificultat per teoritzar sobre l’amor com a
construcció social.
Al meu entendre, en el procés de
socialització, al qual és necessari apel·lar si es vol parlar de la violència
masclista amb un mínim de seriositat, les anomenades revistes del cor són un
element que paga la pena tenir en compte. Especialment en aquest país, on el
nombre de publicacions, programes televisius i blogs dedicats al tema supera les
més agosarades expectatives. Els periodistes que treballen en el món de la premsa
rosa no es limiten a exposar una informació concreta sinó que fan una exaltació
de l’amor, la felicitat i el benestar, un conjunt de valors inculcats a dins la
cultura de masses; també transmeten models de comportament i moralitzen les
dones (Fontcuberta, 1990). A dins d’una variada galeria de personatges, hi trobem
un conjunt de celebritats de perfil marcadament idealitzat, que suposadament han
d’ajudar-nos a prendre distància, ni que sigui per una estona, de la nostra gris
quotidianitat. D’una o altra manera, sabem perfectament que aquella narració
exposada al paper cuixé és en part una ficció però hi ha casos en els quals la presa de pèl
supera allò humanament acceptable.
Aquesta setmana em quedava de pasta
de moniato en llegir el retrat elogiós que Josep Sandoval feia a La Vanguardia d’Isabel Preysler, arran
de la relació sentimental iniciada amb el Nobel Mario Vargas Llosa, que ha
tingut el galliner mediàtic ben esvalotat durant els darrers dies. Sandoval la
presentava com una dona emancipada, moderna, amb personalitat i economia
pròpies, que s’ha unit a diferents marits sense cap mena d’interès, més enllà de
l’amor pur i sincer. Aquesta és una visió ensucrada, ben allunyada de la que mostra Juan Luis Galiacho, en el llibre Isabel
& Miguel (La Esfera de los libros,
2014). El periodista remarca que el matrimoni Preysler-Boyer, malgrat que es
trobés entre la beautiful people de
les frenètiques dècades de 1980 i 1990, era ben poc digne d’admiració. Segons les
seves pròpies paraules, en realitat formaven part de “la alta suciedad”. A ella la descriu com una persona inculta,
freda i calculadora i a ell com un home gelós i possessiu, que va perdre el tren
de la carrera política, tot anant al darrere de la seductora filipina. De
l’exministre d’economia neoliberal del PSOE i de l’ex de Julio Iglesias i el
marquès de Griñón, podríem relatar-ne barrabassades de l’alçada d’un campanar
però penso que l’escàndol d’Ibercorp –s’hi van veure implicats però van sortir-ne
indemnes- il·lustra prou bé el putrefacte entramat financer i polític on xipollejava
aquesta parella de “gent guapa”.
Així doncs, la roba cara, les mansions luxoses,
la marca Porcelanosa o les festes amb Ferrero Rocher no són suficients per
maquillar la desconsideració cap als drets dels ciutadans, que aquests privilegiats
de l’elit van trepitjar sense contemplacions. A banda de la vinculació a la
“cultura del pelotazo”, en la meva opinió, Isabel Preysler és el màxim exponent de
fèmina que ha escalat en una estructura social patriarcal, a través d’una de les poques
maneres possibles de prosperar: els matrimonis amb homes poderosos, que li han
atorgat identitat i estatus. Amb tot, a l’¡Hola!
sempre en ressalten el rol
d’icona perfecta de bellesa, mare devota i esposa exemplar. En definitiva, la
classe de personatge en el qual cap dona, que aspiri a conservar un mínim d’integritat física i
psicològica, s’hauria d’emmirallar. En el fons, els membres de la plebs que paguen
per consumir històries falsejades sobre la seva vida frívola deuen inspirar-li
menyspreu. Fins on serà capaç d’arribar la flamant enamorada de Vargas Llosa? De segur que ens mantindran adequadament desinformats.
Referències
· Fontcuberta, M. (1990). El discurso de la prensa del corazón. Anàlisi, 13, 53-72.
· Maureira, F. (2011). Neurobiología del amor romántico y la fidelidad. Revista Psiquiatría Universitaria, 7, 59-68.
· Saiz, M. (2013). Amor romántico, amor patriarcal y violencia machista. Una aproximación crítica al pensamiento amoroso hegemónico en occidente. Instituto de investigaciones feministas. Universidad Complutense de Madrid, 3-55.
Comentaris