Monsenyor Munilla, sexòleg

Foto: Javier Etxezarreta 

El bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, ha presentat recentment un llibre que porta per títol Sexo con alma y cuerpo (Freshbook, 2015), que ha causat un bon rebombori, malgrat que s’hi exposin les arxiconegudes tesis sobre la moral sexual que defensa l’Església catòlica des de fa segles. La vertadera notícia hauria estat, al meu entendre, que aquesta institució hagués reconsiderat les seves postures homòfobes, misògines i clarament hipòcrites sobre la sexualitat humana, en un gest d’apropament a la societat a la qual pertany i que, dit sigui de passada, nombrosos religiosos i feligresos fa temps que reclamen. És inevitable recordar una polèmica similar, generada per l’arquebisbe de Granada, Francisco Javier Martínez, quan aquest va recolzar la publicació del supervendes Cásate y sé sumisa (Nuevo Inicio, 2013) de la periodista italiana Costanza Miriano, on també s’hi sostenen posicionaments retrògrads, en aquest cas, sobre el suposat rol de subordinació que hauria d’assumir la dona a dins del matrimoni.

L’extrema rigidesa exhibida pel furibund Martínez de cara a la galeria, en els seus sermons sobre l’avortament, per exemple, contrasta poderosament amb el fet que, un temps més tard, ell mateix fos qüestionat per, com a mínim, no haver assumit la responsabilitat de vigilar els autors dels abusos sexuals comesos en l’anomenat “clan dels Romanones”. Un cop descobert el monstruós escàndol, en comptes d’adoptar mesures preventives contundents, vàrem veure l’arquebisbe granadí prostrat a davant de l’altar, en un dubtós gest de penediment que causà més rebuig que aprovació.

Un dels punts que ha destacat la premsa del “manual de sexualitat” presentat per Munilla és el referent a la masturbació. Segons el bisbe de Donosti, “La masturbación es una especie de violencia sobre el cuerpo, porque pretende arrancarle el placer, sin vivir a cambio la verdad del amor que le da sentido”. I també: “Masturbarse introduce un patrón de comportamiento, una vivencia repetida que se convierte en el modo habitual en el que uno entiende la sexualidad. Una vivencia mecanizada, automática, rápida y despersonalizada”. L’Església considera, entre altres qüestions, que l’autoerotisme s’allunya de la finalitat natural del sexe, que se circumscriu indefectiblement en la interrelació entre home i dona, per la qual cosa no pot ésser concebut com a res més que una aberració. Tal com recorda Iglesias-Benavides (2009), aquesta mena de creences i consells tenen l’arrel en les sagrades escriptures, no sempre interpretades en el seu sentit original.  La intromissió dels capellans en la pràctica mèdica i els mateixos errors d’aquesta van afavorir que en el passat prosperessin tota mena de tractaments dolorosos, encaminats a allunyar els pacients del “pecat” de l’onanisme.

En el decurs del segle XIX, a banda de dietes, drogues, oracions, tractaments quirúrgics o substàncies càustiques també es podia recórrer al terror psicològic i als aparells de restricció per a mantenir les mans dels “malalts” allunyades dels genitals.  A la pel·lícula de Michael Haneke Das Weisse Band (2009) s’hi retrata la sufocant atmosfera puritana d’un poblet del nord d’Alemanya, abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial. En un dels vèrtexs del triangle de poder que oprimeix els vilatans –a part del baró i del metge-, s’hi troba un sever pastor prostestant. Com a càstig, aquest obliga els seus fills a portar lligada una cinta blanca, un recordatori de la puresa i la innocència traïdes. Entre altres humiliacions, un d’ells es veu forçat a dormir amb els braços immobilitzats amb corretges al costat del llit, per evitar la temptació dels tocaments. Al marge de les polèmiques que suscità en relació als orígens del nazisme, aquest film tenebrós deixa entreveure l’estreta relació existent entre la ferotge repressió sexual i una violència despietada, exercida sobre els més febles. Anàlogament, en el documental emès recentment a TV3, Els internats de la por, es pogueren sentir els colpidors testimonis dels supervivents de diverses vexacions sofertes en institucions de beneficència del franquisme, en un context on es predicaven les més estrictes normes morals de comportament.

L’aventura sexològica del bisbe donostiarra resultaria còmica si no fos perquè encara perviuen nombrosos mites respecte la masturbació, no tan sols entre els membres d’una determinada comunitat religiosa sinó en el conjunt de la societat, per la influència indiscutible que manté l’Església en nombrosos països. La petjada que han deixat en l’imaginari col·lectiu anys i panys de missatges punitius encara es manté entre els joves, tot afavorint el sentiment de culpa, que afecta al seu torn la conducta sexual (Perla, Santos-Iglesias i Sierra, 2011). Si pretenem trencar aquesta mena de tabús i viure les relacions íntimes d’una manera saludable, lliure de turments infernals, és aconsellable que ens mantinguem ben allunyats de consultoris sexològics com el de monsenyor Munilla. Per la seva banda, aquest podria centrar la mirada en problemes socials vertaderament  urgents, en cas que algun dia tingués ganes d’atendre’ls, com Déu mana.

Referències

·         Iglesias-Benavides, J. (2009). Onanismo. El funesto placer solitario. Medicina Universitaria, 11, 74-83.

 

·         Perla, F., Santos-Iglesias, P. y  Sierra, J. (2011). Culpabilidad sexual en jóvenes: influencia de las actitudes y la experiencia sexual. Revista Latinoamericana de Psicología, 43, 73-81.




Article publicat a Tercera Informació