La felicitat de Sísif
Sisyphus, de Tiziano (1549). Imatge extreta de Wikipedia.
“La mateixa lluita per aconseguir els cims basta per a omplir un cor
d’home. Sísif, cal imaginar-lo feliç.”
Albert Camus, El mite de Sísif , pàg.
156.
El problema de l’atur al nostre país és a la llista
dels maldecaps que més amoïnen els ciutadans. Aquells “afortunats” que
treballen tampoc tiren coets, atès que la precarietat amenaça amb devorar a
grans mossegades la totalitat del mercat laboral. No són poques les persones
que, d’una o altra manera, expressen que s’esforcen de valent però que,
tanmateix, no assoleixen mai cap dels objectius que s’havien proposat en una
determinada etapa. Anys i panys d’estudis i sacrificis econòmics no han servit
per trobar una feina vocacional i han hagut de conformar-se amb una ocupació
feixuga, simplement per anar tirant. Després d’una jornada interminable, amb
grans dificultats, poden cobrir les necessitats més bàsiques, un mes sí però
l’altre no. Cada vegada que la il·lusió d’un avenç es dibuixa en l’horitzó,
els sorprèn una batzegada imprevista, que l’esborra
sense cap contemplació. Un munt de noves factures, ensurts de salut, cartes del banc,
desperfectes per reparar... De cap i de nou, és necessari recomençar-ho tot.
Qualsevol projecte de futur esdevé una quimera. Per què cal seguir lluitant?,
es pregunten. ¿Quin sentit té perseverar en aquesta rutina anguniosa, si
l’horitzó només els prepara incerteses i misèries? Aquests
interrogants són també els nostres i sempre hi haurà algú que els
viurà de forma més dramàtica, en algun racó de món o bé al costat de casa.
A la bonica i alhora crua pel·lícula Man push cart (2005), que tingué una
excel·lent acollida per part de la crítica, se'ns mostra la vida d’Ahmad, una
exestrella de rock pakistanès que tragina amunt i avall el seu carret ambulant,
per vendre cafès i bagels als
atrafegats veïns de Manhattan, encara sota el fosc influx de l’Onze de Setembre.
La voluntat d’aplegar prou diners per viure al costat del fill que tingué amb
la seva difunta dona és el motor que mou la seva vida i per això afronta,
infatigable, nombroses adversitats. Quan semblava que les noves coneixences que havia fet a la ciutat podien
ajudar-lo a millorar la delicada situació per la qual travessava, els plans se li ensorren com un castell de
cartes i Ahmad es troba, novament, a la casella de sortida. Malgrat el fràgil
panorama del protagonista, el director, Ramin Bahrani, que coneix de prop la
realitat dels immigrants que malviuen a la Gran Poma –de fet, l’actor principal és un
d'ells-, recordava en una entrevista que el Mite
de Sísif d’Albert Camus fou una inspiració a l’hora d’escriure i rodar la
història. No considerava, i això pot resultar sorprenent, que les vicissituds
d’Ahmad haguessin de convertir-lo, forçosament, en un home desgraciat.
Per a comprendre-ho millor, recordem com el
singular novel·lista i pensador francès descriu un dels possibles moments de
descoberta de l’absurd (pàgs. 25-26):
“S’esdevé, però, que les decoracions
s’enfonsen. Llevar-se, tramvia, quatre hores d’oficina o de fàbrica, dinar,
tramvia, quatre hores de treball, sopar, dormir, i dilluns dimarts dimecres
dijous divendres i dissabte amb el mateix ritme: aquest camí se segueix
còmodament la major part del temps. Només que un dia s’hi dreça el “perquè” i
tot comença a dins d’aquest cansament tenyit de sorpresa. “Comença”, això és
important. La lassitud és a la fi dels actes d’una vida maquinal, però al
mateix temps inaugura el moviment de la consciència. […]. Aquestes observacions
no tenen res d’original. Però són evidents: això basta de moment amb vista a un
reconeixement sumari dels orígens de l’absurd. La simple “inquietud” és
l’origen de tot. […]. Vivim sobre el futur: “demà”, “més tard”, “quan tindràs
una posició”, “amb el temps, comprendràs”. Aquestes inconseqüències són
admirables, perquè, al capdavall, es tracta de morir.”
Sísif és l’heroi de l’absurd, ens dirà Camus.
Aquell ésser que ha estat castigat pels déus a pujar una feixuga pedra al
capdamunt d’una muntanya, per després observar com cau pendent avall. Sense defallir, la tornarà a carregar fins al cim, en un cicle d'anades i vingudes sense final. Sempre
havia pensat que aquesta condemna infernal feia que aquella miserable
existència esdevingués una de les pitjors tortures que hom podia imaginar però,
d’ençà que s’ha evaporat el miratge de l’Arcàdia promesa pel capitalisme de
consum, que la felicitat que imagina Camus per a Sísif ha recuperat el sentit.
De fet, la seva actitud no és pas la de resignació passiva perquè la
consciència de l’absurd no implica abandonar la lluita contra la injustícia,
ans al contrari. El suïcidi tampoc és la solució. L’acceptació d’una realitat
plena de limitacions –inclosa l’absència de Déu- pot conduir a la dedicació
plena a l’acció, tant individual com col·lectiva. La rebel·lia és una actitud
heroica enfront de la irracionalitat del món. Penso, per il·lustrar-ho amb un altre exemple, en la lluita de les treballadores i treballadors de Telefónica-Movistar, els quals, sense cap
garantia d’èxit, perseveren en la seva tasca de visibilització
dels abusos que pateixen sota les grapes d’una gran companyia, tot reivindicant millores laborals. És ben
cert que aquesta batalla és insignificant, davant de les cruels opressions que
tenallen les vides de milions d’assalariats d’arreu del món; una petita
victòria tampoc representaria el final
de les seves desventures però, amb tot, la tenacitat en la comesa els impulsa a seguir caminant,
que no és poca cosa. Avui, la roca de Sísif, continua rodolant.
·
Camus, A. (1987).El mite de Sísif. Barcelona: Edicions
62.
Comentaris