Bodes perfectament irreals

Una futura núvia passa per l'estricte control d'una nutricionista, un entrenador personal i una estilista, per comprovar si ha perdut prou pes per entrar a dins del seu vestit nupcial, al xou de telerrealitat Novias a dieta (Divinity)

En revisar els diferents canals de la TDT, a grans trets, es pot elaborar una classificació entre cadenes per adults que ofereixen continguts considerats tradicionalment "masculins" i altres que opten pels "femenins", segons allò que marquen els estereotips més rancis. Mentre que les primeres emeten pel·lícules amb altes dosis d'acció i violència, les segones s'omplen de programes de cuina -l'elaboració de cupcakes o pastissos hi és habitual-, de reformes domèstiques, d'estilisme o de sèries saturades de romanticisme ensucrat. Paga la pena deturar-se en un subgrup que constitueix tot un gènere en si mateix: els realities sobre casaments. Aquests són un autèntic fenomen als Estats Units i es compten per grapats. A la cadena Divinity, de l'imperi Mediaset, n’han importat uns quants: Me pido este vestido, Novias a dieta, Una boda perfecta, Las chicas de Amsale, Novias de Beverly Hills, entre d'altres. No tindria res a dir sobre aquesta mena d’entreteniments frívols –segons l’assagista francès Gilles Lipovetsky sempre en necessitem algun-, si no fos perquè s’hi promouen uns patrons de comportament i unes expectatives que estan completament allunyats de la precària realitat del nostre país.

Els continguts dels esmentats xous solen girar al voltant del drama d’organitzar una gran festa pel dia de l’enllaç o bé de posar-se en forma, a través de dràstics programes per estilitzar la silueta i despertar, així, l’admiració dels convidats. També hi ha un altre gran conjunt d'espais, en el qual les participants han de triar un vestit enlluernador per caminar cap a l’altar. No és gens estrany que la futura esposa demani explícitament un look tipus “princesa” o que la mare es posi a plorar quan veu que la seva “nena” s’assembla a la Ventafocs el dia del ball. Les noies –solen ser blanques, heterosexuals, joves i físicament atractives, encara que també hi ha excepcions-, acudeixen als salons, més o menys luxosos, amb una actitud força intransigent i capriciosa. En determinades ocasions, fins i tot fan xantatge emocional a les mares perquè aquestes no poden pagar-los l’exclusiu model escollit, l’únic que els desperta aquell intens feeling, forçosament lligat al vestit d’“el dia més important de la seva vida”. Hi apareixen escenes d’amor familiar però també abunden els moments en els quals es mostra una imatge extremadament competitiva, superficial i consumista de les dones, molt habitual, per altra banda, en els mitjans de comunicació. També hi ha temps per fer una petita presentació del nuvi, a través de fotografies que apareixen en pantalla. La descripció de la relació és sempre idíl·lica. L’home en qüestió és adorable: simpàtic, intel·ligent, treballador i per descomptat, les recolza en els moments d’adversitat, que és quan aquella joia treu realment el millor de si mateix. Seria interessant resseguir el vertader camí recorregut per aquestes joves i comprovar què ha passat més endavant amb aquella química perfecta. Només cal donar un cop d’ull al nostre voltant, per adonar-nos del mal que causen en les parelles l’individualisme o la manca de respecte –això per no parlar de l’esgarrifosa xacra de la violència masclista-. No es tracta de caure en l'escepticisme crònic sinó de presentar un panorama un xic més realista.

Desconec a què respon exactament aquesta proliferació descontrolada de programes però podria estar vinculada a un intent de revifar l’economia del sector. Segons dades de l’INE, el nombre de casaments ha caigut al voltant d’un 20% a Espanya d’ençà de l’inici de la mal anomenada crisi econòmica, l’any 2008. No estem davant d’una tendència nova sinó que aquest decreixement es manté des de fa quaranta anys, malgrat que hi hagi hagut algun repunt puntual. A la vegada, també han disminuït el nombre d’unions segons el ritus catòlic, a favor de les civils. Els matrimonis homosexuals –vigents a Espanya des del 2005- tampoc s'acaben de "normalitzar" perquè, segons alguns autors, la igualtat legal no va acompanyada de la social i encara perviuen factors vinculats a l’homofòbia, motiu pel qual moltes parelles del mateix sexe no es decideixin a fer el pas. L’única cosa que ha anat en augment ha estat la mitjana d'edat dels contraents, que ha crescut al voltant de nou anys, tant en el cas dels homes (36 anys) com de les dones (33 anys), en l'etapa que va del 1976 al 2011. Un altra possible explicació de l'esmentat  boom la trobaríem justament en la profunda incertesa que envolta les relacions sentimentals. La confusió sobre els rols de cada gènere és una font de conflictes constant. La sociòloga Eva Illouz argumenta que els llibres de literatura eròtica en els quals la dona té un paper de submissió ofereixen una pauta de comportament concreta, per navegar en un mar de dubtes. Tal vegada es podria traslladar la mateixa reflexió per aquest tipus de productes mediàtics, que ens expliquen el conte fals de sempre, malgrat que el relat sembli modern i actualitzat. Així doncs, per calmar l’angoixa hem de tenir clar que necessitem un bon pressupost per preparar una boda espectacular. Allò que vingui després del “sí vull” ja és tota una altra història...