Corrupció, paradoxes i cafè amb llet

Els ciutadans estem saturats pels incomptables afers de corrupció que esquitxen les pàgines dels diaris. Malgrat l’aparent voluntat de posar-hi remei, no hem de menystenir la progressiva pèrdua de drets democràtics, que es manifesta, entre d’altres xacres, a través de la censura mediàtica, que han patit mitjans com Cafè amb llet. Foto: Laura Grau.

Mentre navego per l’etiqueta de Twitter #holadictadura, m’assabento que els editors de la revista Cafè amb llet han hagut de destruir un vídeo de Youtube, que porta per títol El major robatori de la història de Catalunya, on hi denuncien l’opacitat de la sanitat catalana i la lamentable gestió de diferents polítics, com Josep Prat, Carles Manté, Josep Abelló, Ramon Bagó o Xavier Crespo, que és a totes les salses.  Recordem que fins i tot els mafiosos russos estaven escandalitzats, davant les martingales de l'exalcalde de Lloret. Tal com succeí amb la famosa portada de la còpula de Felipe i Letizia, retirada dels quioscos per la Casa Reial, la censura ha tingut un efecte boomerang. La gravació viatja a la velocitat de la llum per les xarxes socials, tot enviant un doble missatge. El primer, relatiu a les irregularitats econòmiques i el segon, no menys important, vinculat a les evidents traves al periodisme. És ben clar que la intel·ligència no és una qualitat que adorni els presumptes delinqüents.

Marta Sibina i Albano Dante (a la imatge) també han entomat una multa de 10.000€ per haver danyat la imatge de Josep Maria Via, assessor del President de la Generalitat, en afirmar que s’havia emplenat les butxaques a costa d’enfonsar el sistema sanitari públic. Quan els mitjans no utilitzen tota mena d’eufemismes  per a descriure la podrida realitat, corren el perill de la represàlia. Malgrat que en l’enutjós vídeo no hi apareix cap dada incorrecta, la justícia ha funcionat amb insospitada diligència, la qual també voldríem per als lladres confessos, que s’atipen de valent en restaurants de cinc forquilles ¿De què serveixen les cimeres anticorrupció i les mesures anunciades a bombo i plateret, si després es bloquegen  els intents legítims d’esclarir els indicis de malversació? Pel que sembla, les pressions estan a l’ordre del dia, tal com han explicat diversos periodistes, als quals s’ha advertit que no publiquessin informes de Método 3.

Afortunadament, la lluita de Cafè amb llet ha rebut la solidaritat de Reporters sense Fronteres. L’organització internacional descriu l’esmentada acció judicial com una limitació inacceptable a la llibertat de premsa. Una altre motiu per a l’esperança és la manifestació de suport que s’ha convocat avui a Barcelona, així com la campanya de micromecenatge endegada, amb la finalitat que la valenta publicació pugui perseverar en la imprescindible tasca de denúncia. Esperem que aquests contratemps no els aturin perquè és cabdal que comprenguem l’abast de la complicitat sociovergent, el tèrbol procés de privatització que patim i les estratègies desplegades pels individus que,  sense cap mena d’escrúpol, es lucren a costa de la destrucció de l’estat del benestar. Darrere d’aquest món tenebrós, no les oblidem, hi ha les víctimes. Persones que sofreixen inútilment i que a vegades moren, com a conseqüència de no haver rebut una assitència sanitària digna.

La setmana passada, els treballadors de TV-3 van fer vaga, en protesta per les tisorades i els EROS, paraules que han esdevingut tristament habituals en el vocabulari quotidià. En el seu cas, amb prou feines es va notar la diferència perquè, atesa la pobresa de les notícies exposades, hom diria que han llançat la tovallola de fa temps. Habitualment, es dediquen a emetre depriments monogràfics, sobre temes de tan candent actualitat com la retirada del Papa en helicòpter. Òbviament, s’abstenen d’aportar pinzellades crítiques al respecte, no fos cas que es quedessin calbs per pensar massa. Aquesta és una altra manera d’abocar els nostres diners a les escombraries. Si es tractés d’un servei públic de qualitat, tal com proclamen, fa temps que haurien d’haver alertat del fals oasi on vivíem. Finalment, aquests episodis posen en dubte el bon funcionament del sistema. Col·loquen sota els focus la medul·la de la democràcia, tan debilitada que amb prou feines la coneixem. Ara és l’hora de la resistència. Si els ciutadans no treballem per a conquerir l’anhelada llibertat, està vist que els pretesos governants no ho faran per nosaltres.