Francesc I, ha nascut una estrella

Foto AFP

En seguir la informació sobre l'elecció del nou Papa, resulta complicat discernir si estem davant d'un esdeveniment de caràcter religiós o bé Lady Gaga ha presentat el seu últim disc. De ben segur que la diva nord-americana no despertaria una expectació tan efusiva ni motivaria una fe absolutament cega entre els seus milions d'admiradors. La marxa de Benet XVI en helicòpter, l'anunci del conclave, l'esperada fumata blanca, les paraules de l'escollit, els actes subsegüents al nomenament... només faltava que les càmeres seguissin Bergoglio al lavabo del Vaticà, per filmar les seves primeres deposicions, com a Francesc I.  La cultura de l'espectacle ho devora tot. En vàrem ser testimonis, de la mateixa manera, amb la defunció de Joan Pau II, que recordava la desaparició de la princesa Diana de Gal·les, més que no pas la del cap de l'Església catòlica, tan minada per les crisis que ja no saben com remuntar-la.

Abans de la seva mort, vaig assistir un diumenge de Pasqua a la plaça de Sant Pere, per escoltar-lo parlar, per darrera vegada. Podria dir que em va empènyer la curiositat sociològica o alguna cosa semblant però el cert és que la suggestió mediàtica en va ser la causa principal. Si haig de fer honor a la veritat, diré que vaig sentir llàstima per aquell home que van treure a la finestra. En última instància, semblava un ancià desvalgut, que no disposava d'autonomia per decidir si volia adreçar-se als fidels o bé descansar per sempre. Tampoc sabria dir si estava viu o mig mort, el pobre, de tant que devien masegar-lo, ara per aquí, ara per allà. Després hi havia tota aquella multitud amuntegada, que em va generar una mena d'ansietat agorafòbica, bastant insuportable. Vaig pensar que mai més no em deixaria arrossegar per aquella morbositat malsana.

Tota la parafernàlia no aconsegueix ocultar la cara fosca del Papa argentí, ni tampoc els duríssims problemes socials que els mitjans s'obstinen en minimitzar, un dia rere l'altre. Malgrat que bona part de diaris es limitin a presentar-lo com un ésser humil, auster i amant dels pobres, una passeggiata per la xarxa demostra de seguida que la seva ombra encara és més tenebrosa que la de Ratzinger -que no és poca cosa-. No representa la viva encarnació dels valors cristians, precisament. Que si va ser còmplice de la dictadura militar, que si és homòfob, que si va fer declaracions misògines... En resum, sembla que a can Vaticà han sortit del foc per caure a les brases. Em podeu dir que moltes de les informacions que circulen per Internet no estan contrastades de forma fefaent i potser tindreu raó però, ¿què podem dir de les ensabonades generalitzades i el sensacionalisme acrític, que inunden ràdios i televisions? ¿No és aquesta una nova demostració de l'estat lamentable del periodisme? L'estel·lar Bergoglio també fa aflorar els nostres dèficits democràtics. Veurem que ens prepara el futur.