Volen convertir-nos en taques

La valenta intervenció d'Ada Colau, al Congrés dels Diputats, va recordar als banquers que els ciutadans som persones de carn i ossos, amb una dignitat que mai no podran manllevar-nos. Foto extreta d'El Punt/Avui.

Aparentment, no és la notícia més dramàtica que hem escoltat els darrers mesos però el tancament del cinema Pisa de Cornellà em va deixar una indescriptible sensació de tristesa, que no puc estar-me d'expressar. La mestressa comentava als mitjans que alguns espectadors van plorar el dia de la clausura i fins i tot van assegurar-li que mai més no trepitjarien una sala. Quan als ciutadans ens manlleven els darrers refugis, no sabem on anar a raure. Ens sentim orfes i desamparats. Com si caigués una pluja torrencial i, en córrer a arrecerar-nos a sota un porxo, vingués un cop de vent huracanat i ens quedéssim novament a la mercè de la intempèrie. Les històries que ens expliquen els bons directors, guionistes i intèrprets tenen, al meu entendre, una clara funció protectora. En temps de barbàrie neoliberal, és especialment desesperançador que perdem l'oportunitat d'aixoplugar-nos en llocs càlids, on encara es conserva un tracte proper, basat en el genuí interès per l'altre. Penso en un parell de pel·lícules, The purple rose of Cairo (1985) i Kansas City (1996), de Woody Allen i Robert Altman, respectivament. En ambdues, les seves protagonistes -Mia Farrow i Jennifer Jason Leigh-, cerquen igualment consol en la ficció cinematogràfica, en un context depressió financera i violència desfermada, després del crack de '29. 

De la mateixa manera, recordo Harry Lime, també conegut com a Orson Welles, en la seva vida fora de la gran pantalla. Diuen els cinèfils, entesos en la matèria, que l'escena en la qual s'il·lumina el seu rostre, en  un  portal de la Viena de la postguerra, a The third man (1949), és la millor presentació que s'ha fet mai d'un personatge. Sigui com vulgui, és difícil oblidar aquell somriure sarcàstic i les lliçons que dóna a Joseph Cotten, enfilat en una nòria, singular talaia de la ciutat. Convertit en un traficant de penicil·lina sense escrúpols, assenyala al seu amic les petites taques que percep des de les alçades. No es tracta d'éssers humans, assegura, sinó de punts que poden comptabilitzar-se. En realitzar unes senzilles multiplicacions, s'obtenen grans beneficis i resulta francament difícil resistir-se a la temptació d'omplir-se les butxaques. El company li pregunta com és possible que hagi fet un recorregut tan terrible i Lime-Welles, respon, senzillament, que si el Govern ha oblidat completament els ciutadans i ha fet plans pel seu compte, ell també té les seves prioritats. 

La distància que estableix el cínic Harry Lime amb els seus concituadans -tant se val que emmalalteixin i morin, a causa dels seus negocis bruts- és la mateixa que imposen els  banquers i polítics, que no mostren cap mena d'empatia amb el nostre sofriment quotidià. Penso que és tan senzill com que han deixat de veure'ns. Ja no tenim mans, ni ulls, ni sang, ni pell. Ens han arrancat el cor, el fetge i els intestins.  Han esborrat els nostres rostres i reivindicacions, perquè ja no paga la pena tenir-los en compte. Fins i tot diria que ens odien i menystenen profundament, com ho fan els malvats més planers del món del cel·luloide. Hem esdevinguts màquines de pagar hipoteques, impostos i taxes; cossos als quals es pot exprimir fins a la mort. Però no tot és tan fosc en aquest túnel sense sortida aparent.  Algun llumí s'encén en  l'obscuritat. Encara queden heroïnes que toquen de peus a terra i palesen que posseïm una dignitat que mai no podran manllevar-nos. La valenta intervenció d'Ada Colau, al Congrés dels Diputats, com a representant dels tenaços membres de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, - tot un exemple de virtut, en aquests temps líquids-, és una mostra de la força irreductible de l'ésser humà, en la lluita pels seus drets i llibertats. Ens ho deia Vassili Grossman: ni les dictadures més ferotges han aconseguit eradicar aquesta voluntat, la qual cosa demostra el seu absolut fracàs. Avui, els grans no temen els nostres laments. Els importa un rave que es rebentin aparadors, cosa que aprofiten per a criminalitzar els moviments socials. Allò que realment els terroritza és l'organització i la utilització de la intel·ligència cívica, perquè és llavors quan deixem de comportar-nos com a taques i veuen el seu rostre decrèpit al mirall.