Pistorius i Armstrong, els nostres "herois"

Familiars i amics s'acomiaden de la model Reeva Steenkamp, assassinada per la seva parella, el corredor paralímpic Oscar Pistorius. Imatge: guardian.co.uk.

Aquest matí, llegia un seguit de notícies referents l'horrible crim comès per Oscar Pistorius i m’ha cridat l’atenció la comparació  que estableixen alguns periodistes amb l’escàndol de dopatge protagonitzat per Lance Armstrong. Certament, és senzill trobar-hi similituds, malgrat que en el primer cas la brutalitat de l’homicidi marqui una diferència indiscutible, però potser no substancial. Ambdós esportistes van esdevenir icones globals, en matèria de  superació personal i en els seus propis països van assolir-hi la categoria d’ídols nacionals. Els aclamats valors de l’esport, units a l’eufòria popular per les victòries, formaven una combinació irresistible, que mantenia els espectadors enganxats a les pantalles. Sense grans relats als quals aferrar-nos, les proeses esportives esdevenen un magnètic referent. Pistorius va participar en els Jocs Olímipcs de Londres 2012, malgrat la seva discapacitat, mentre que Armstrong va pujar triomfalment a la bicicleta, després d’haver superat un càncer testicular. A banda dels èxits en la competició, els dos herois gaudien de sucosos contractes publicitaris, signats amb marques que van retirar-los el suport, un cop es van haver desfermat els respectius escàndols. Els supermen havien creat fundacions benèfiques i a Hollywood ja s’estaven cuinant un parell de guions, per a plasmar a la gran pantalla llurs brillants trajectòries, les quals haurien obtingut, de ben segur, una bona recaptació, en les eixutes guixetes de força cinemes.

Tots aquests punts de connexió poden interpretar-se com una simple casualitat o bé s’hi perfilaria un patró de funcionament comú, vinculat a la societat de l’hiperconsum (Lipovetsky, 2007). Personalment, m’inclino a defensar la segona hipòtesi. Anem a explorar la cara oculta de la lluna, doncs. El corredor sud-africà té un tarannà paranoic i obsessiu amb les armes, que ja l’havia portat a protagonitzar algun incident remarcable amb una pistola. De fet, recentment s'ha insinuat que el brot d'agressivitat podria estar associat al consum d'esteroides, susceptibles de disparar els nivells de testosterona. Quant al ciclista texà, van sorprendre les fredes confessions que va fer a la mítica Oprah Winfrey, en una entrevista de penediment que va donar la volta al món. No és sobrer assenyalar que els media han explotat l’ascenció a la glòria i la davallada als inferns, de forma bastant hipòcrita. Convindria preguntar-se per quin motiu es van silenciar durant tants anys les zones fosques d’aquests individus i si l’adoració del públic encegat, un cop més, no va contribuir a alimentar els monstres. Al meu entendre, aquests personatges de la cultura de l’esport-espectacle no han aparegut del no res sinó que han sorgit del substrat de la postmodernitat, dins del qual, l’ésser humà està completament supeditat a l’economia de mercat. La fragilitat de l’Estat del Benestar, ha donat pas a tendències individualistes i a un narcisisme despietat, que es reflexa en el conjunt de la societat. Manen els imperatius de la perfecció, la celebritat i l’èxit. Per descomptat, tampoc podem oblidar els Pistorius i els Armstrong que mouen els fils del poder, embrancats en una cursa d’enriquiment desbocat, que ha abocat milions de ciutadans a la misèria. ¿Quants rècords d’immoralitat els resten encara per batre?

Referència

Lipovetsky, G. (2007). La felicidad paradójica. Barcelona: Anagrama.