Espies com nosaltres

No han passat tants anys, d'ençà que Catalunya semblava una bassa d'oli. Vivíem en un fals oasi. Ara ha saltat la tapa del clavegueram i cada dia llegim notícies més desconcertants. La darrera, una trama d'espionatge de conseqüències imprevisibles. Imatge extreta de Google.

L'estat d'hipervigilància és una de les diferents característiques psicològiques que poden presentar els individus que es troben en un àmbit d'influència. La necessitat de tenir sempre un dimoni a cada orella no sorgeix forçosament d'un tret previ de caràcter, malgrat que també se n'han donat casos, sinó que està bàsicament vinculada a un entorn tòxic, on les suspicàcies, enveges i punyalades per l'esquena estan a l'ordre del dia. Aquestes traïcions -és ben sabut-, no tan sols provenen dels adversaris polítics sinó que poden sorgir igualment entre companys de files, de manera que gairebé cal témer més els suposats còmplices que no pas els oponents a les urnes. Mai no sabràs -si no tens un control exhaustiu de la informació-, en quin racó del teu propi partit es pot congriar la deslleialtat.  Paga la pena recordar que les pèrfides intrigues no són una novetat dels nostres dies, malgrat que els mitjans de comunicació les magnifiquin en els moments més oportuns. Les batalles intestines en els nuclis de poder han format part dels més elevats cercles, des dels inicis dels temps i gairebé podríem dir que en són una part consubstancial. L'Imperi Romà n'és un referent ineludible. Podem evocar les maquinacions més sibil·ines a través de la cèlebre frase que William Shakespeare va posar en boca de Juli Cèsar, víctima d'una conspiració al Senat. Abans de morir assassinat, l'emperador s'adreçà al seu apreciat amic, que també va participar en el complot per aniquilar-lo, en els idus de març: ¿Tu també, Brutus?

En l'època contemporània, Richard Nixon ha estat un dels malfiats més destacables de la Casa Blanca. El President patia paranoies, alcoholisme i depressions, que van desconnectar-lo en més d'una ocasió de la racionalitat que necessita tot home de govern, especialment en unes circumstàncies bèl·liques tan complexes com les de principis dels setanta. Tal vegada no sigui casual que aquests problemes psicopatològics els patís un personatge que va sofrir un impeachment per haver participat en les famoses escoltes a la seu del Partit Demòcrata, en el colossal afer Watergate. Precisament, aquests dies se'l recorda, a casa nostra, arran del risible episodi d'espionatge al restaurant La Camarga de Barcelona, que va començar gairebé com una anècdota però que cada dia agafa proporcions més alarmants. Evidentment, de l'època dels romans ençà, s'han sofisticat notablement els mètodes per a obtenir informació privilegiada, la qual constitueix un dels eixos principals de la dominació del clavegueram. Tota la trama de vigilància, emergeix en un context social d'especial sensibilitat, perquè les noves tecnologies i els abusos de gegants com Facebook o Google, també ens deixen als ciutadans en una situació de vulnerabilitat i permanent control, de part de guàrdies invisibles. Ara convindria recordar el panòptic que va idear Jeremy Bentham, en una societat ideal, en la qual cada individu formava part d'un impecable engranatge, al servei del bon funcionament econòmic de l'Estat. Per tot plegat, vénen ganes de fugir a la muntanya, a cercar el Camí del Tao, sense tampoc tenir la certesa que algú et controli des d'algun racó. Ves que en la cua d'un esquirol, no s'hi amagués algun micròfon...