La meva vida. Capítol tercer.


Amb el Príncepblau, ens hem unit en l'adversitat



Estimats amics, abans que res, volia agrair-vos la paciència que teniu de llegir aquestes ratlles. La vostra lectura és un reconeixement inmerescut a la pobresa literària d’aquests modestos escrits. Vaig abandonar el segon capítol amb les amargues noves referents al meu pare, impossibilitada com em sentia per continuar. Passades les hores, m'he vist amb cor de prosseguir. Com us deia, el pregoner reial, em va fer saber que, darrerament, el pare havia estat comerciant amb pedres granítiques, marbres i altres materials destinats a aixecar palaus i fortaleses, que brotaven arreu com bolets. De la nit al dia, l’home es va veure arruïnat, sense una mala moneda al sarró. Com que a les tres barjaules ja no els quedava res per gastar, el van abandonar a la seva sort, amb una muntanya de deutes pendents. Vaig saber que el tenien vivint en la indigència, a la seva pròpia casa! Us podeu creure que fins i tot li negaven el menjar? Ai, pare meu, com vas arribar fins aquí?

La donota més vella -la madrastra, vaja-, veient-se amb la butxaca escurada, es va amistançar amb un príncep de pell lívida i cara de ratpenat, molt aficionat a besar el coll de les donzelles. Tots quatre van marxar ben lluny, a viure en un castell, al capdamunt d’una muntanya. Els meus fidels coloms m’han fet arribar que, el príncep en qüestió, els ha fet tastar amb escreix la seva pròpia medicina. I us dic sense pudor que me n’alegro!

Quan el meu pobre pare, per eixugar els deutes, va voler recuperar unes quantes monedes que tenia arraconades, es va adonar que estava més plomat que un mataparent. Les innombrables s’ho havien fos tot en banquets, vestits i pedres precioses. El pare no volia dir-me’n res i aviat es va aficionar al licor de carbassa, que bevia tothora. Vaig pensar que tenia el deure d’ajudar-lo, encara que els més foscos sentiments emergissin a la superficie. Estimava el pare, és clar, però tampoc podia oblidar que hagués mirat cap a una altra banda, quan jo era el sac dels cops, en aquella casa. Els reis i el Príncepblau van insistir perquè s’instal·lés en una cambra de Palau i es prengués tot el temps del món per recuperar-se. Com a precaució, vaig manar retirar totes les begudes espirituoses a l’abast, més que res, per evitar temptacions insanes. Van transcórrer els dies, sense massa entrebancs, mentre el pare recuperava el to, poc a poquet. Una tarda, al capvespre, mentre passejàvem pels jardins, em va agafar les mans, amb els ulls humits i em va dir que jo era la seva filla estimada i que, després de la mort de la mare, no havia sabut fer-ho millor. Havia perdut el nord i s’havia abocat a la feina, per no pensar en res més. Em vaig conmoure tant, que les llàgrimes brollaven sense parar dels meus ulls, com en un manantial. Ens vàrem fondre, pare i filla, en una tendra abraçada, que no hauria d’haver acabat mai més…

L’endemà al matí, un estol de corbs grallava a la meva finestra. Vaig témer el pitjor. Un soldat de l’exèrcit reial havia trobat el cos sense vida del meu pare, al pati principal de Palau. S’havia tirat daltabaix de la torre més alta. Per què, pare estimat? Per què?

A partir d’aquell moment, una boira espessa va cobrir la meva existència. A banda de la pena insondable que habitava dins del meu cor i de les preguntes que hi bategaven sense descans, queia una forta pluja, que va arruinar totes les collites. Tanta era la pobresa, que els artesans marxaven a reialmes llunyans, a guanyar-se la vida i els nobles ja no volien gastar cap moneda, preocupats pel que pogués venir. Començava, amics meus, una llarga època de vaques magres, de la qual no teníem cap certesa de poder sortir.

Em vaig anar esllanguint, com una flor que es panseix. No tenia esma de llevar-me, ni de menjar, ni de prendre cap bany. Els meus sogres i el Príncepblau van arribar a témer seriosament per la meva vida. Malgrat les seves amoroses paraules, jo no sentia res, perquè habitava en unes profundes tenebres, que mai abans havia conegut, ni en els dies més tristos, quan treballava sense parar, a la hisenda del meu pare. Decidit a guarir-me, el Príncepblau va manar reunir els millors savis i fetillers, que van inventar tota mena d’ungüents, xarops i cataplasmes, a base d’herbes de sant joan i valeriana, que recollien pacientment del bosc. Malgrat els incomptables esforços, res no feia efecte. Fins i tot van pensar que havia perdut el meu cicle fèrtil, de tan dèbil com estava. Després d’unes quantes llunes sense sagnar, però, vàrem adonar-nos que el meu ventre creixia. El Príncepblau i jo esperàvem la nostra primera i única filla, l’ésser que va il·luminar novament la nostra vida. La princesa Sol.

De com vaig sortir del pou i què va passar amb les pluges, en tindreu notícia en el proper capítol. Fins llavors, tingueu paciència i conserveu-vos amb salut.

Sempre vostra,

Princesa Ventafocs


Comentaris

S.N. ha dit…
Esperem el proper capítol.

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia