Fal·làcies sobre la "depressió postpart"

En els mitjans de comunicació, és freqüent que es presenti l'anomenada "depressió postpart" com un problema mèdic que afecta la mare, la qual necessita urgentment un diagnòstic i el corresponent tractament. Aquesta setmana, al telenotícies de TV3, s'ha emès un reportatge que omet novament el context de la criança i també el rigorós debat crític que existeix, tant en l'àmbit acadèmic com de l'activisme. La perspectiva esbiaixada dels mass media proclama als quatre vents que cal abolir l'estigma de les "malalties mentals" però, en canvi, no fa altra cosa que perpetuar-lo. És intencionat aquest enfocament?

Després de veure el reportatge de TV3 sobre la “depressió postpart” vaig pensar que, finalment, hem arribat en un punt on s’ha aconseguit de medicalitzar totes les etapes de la vida. D’ençà que ets un fetus o un lactant fins que acabes els teus dies en una residència, el periple per aquest món és susceptible d’ésser etiquetat i convenientment medicat, en cadascun dels seus passos. Així, el model biomèdic segresta les nostres històries personals, tot convertint la solitud materna, la inquietud infantil, les crisis adolescents, l’atur o la viduïtat, en un asèptic conjunt de símptomes, adequadament descontextualitzats. Si goses nedar a contracorrent, la rebel·lia té les seves conseqüències. Recordo, per posar un exemple recent, que després de la publicació d’un article científic sobre el TDAH, que pretesament demostrava la naturalesa orgànica d’aquest trastorn, un metge comentava per la ràdio, en un to marcadament dogmàtic, que tots aquells que ho havien negat “haurien de demanar perdó” pel mal que havien causat als pares i les mares, amb les seves afirmacions interessades. Vaig estar a punt de comprar un fuet per flagel·lar-me abans d’anar a dormir i purgar, així, els meus abominables pecats com a heretge. Una vegada més, els periodistes no van examinar atentament la informació ni van oferir cap visió alternativa sinó que es van limitar a deformar les conclusions d’un estudi que, en realitat, no demostra res d’allò que s’afirma en els grandiloqüents titulars.

Amb la depressió postpart, com en la cançó de l’enfadós, ens trobem amb la mateixa unilateralitat de sempre. L'enunciat de la notícia, tal com l’han publicat a la pàgina de la CCMA, té la seva gràcia: “No sóc mala mare, tinc una depressió postpart”; com si el fet de sofrir una patologia psiquiàtrica es contraposés a la primera consideració, la de no exercir correctament les funcions maternes. Aquesta és una de les grans fal·làcies amb les quals ensopeguem: el diagnòstic no disminueix l’estigma, ans al contrari, no fa altra cosa que enfortir-lo. Tal com sosté la doctora en psicologia clínica Paula J. Caplan de la Universitat de Harvard, el fet de creure que les hormones o un defecte en el cervell provoquen una “malaltia” afavoreix la culpabilització de la mare. Des del seu punt de vista, les angoixes i els dubtes són perfectament normals, en un entorn on es diposita sobre la dona gairebé tot el deure de la criança del nounat. 


Cal valorar els canvis històrics, demogràfics i geogràfics, que contribueixen a l’aïllament femení, així com la pressió que s’exerceix a través dels mites de la felicitat o de la perfecció dels cossos després de parir, els quals han d’estar automàticament disposats, malgrat la fatiga, a assumir una enorme càrrega de responsabilitat. Quan ella va ser mare, recorda que va tenir la sort de disposar d’un coixí econòmic i de no patir més xacres, com ara el racisme o la violència a  la llar. Bona part de les investigacions, però, no ha tingut en compte cap d’aquests factors, a l’hora d’estudiar el malestar després del naixement de la criatura, per la qual cosa no es comprèn el sofriment com una resposta normal davant de la pressió ambiental sinó com una anomalia, un desordre psiquiàtric, que ha d’ésser curat. La mare és, doncs, un ésser defectuós: la responsabilitat de sortir del pou és seva. 

Per acabar-ho d’arrodonir, segueix Caplan, la dona s’alarma perquè la “malaltia mental” que suposadament pateix pot posar en risc el nadó. No s’alerta, en canvi, del perill objectiu que comporta l'ús de psicofàrmacs, susceptibles de perjudicar-lo durant l'embaràs i la lactància.  La majoria de veus crítiques coincideix en assenyalar la necessitat de visibilitzar el possible conflicte d’interessos, quan es recepten medicaments amb tants efectes adversos provats. Malgrat les enormes llacunes, la recerca ja ha demostrat els beneficis del recolzament social sobre l’estat d’ànim de les mares. És la manca de suport la que provoca els canvis fisiològics -i no pas una química prèviament alterada-, els quals poden conduir a l’extenuació i la desesperació. Quant més aviat s’ofereixi aquest tipus d’ajuda, més ràpidament es minimitzaran els problemes associats al postpart.

En el reportatge de TV3 es posa èmfasi en les bondats de l'atenció del servei de Psiquiatria Perinatal de l’Hospital Clínic, on s’ofereix tractament farmacològic i teràpia per recuperar el vincle mare-fill. Al mateix temps, s’adverteix de la necessitat d’informar dels riscos de la depressió, durant les classes de preparació al part, i ens anuncien la creació d’un protocol de detecció precoç. En aquest cas, convé destacar que hi ha dissidents, com els que critiquen la Mothers Act als Estats Units, que  també denuncien aquesta “promoció de malalties”, a través de la qual es tradueixen les angoixes abans esmentades en diagnòstics, amb la finalitat d’afavorir el creixement de la indústria de la “psiquiatria reproductiva” o  “salut mental reproductiva". Els mitjans de comunicació, mitjançant els seus poderosos altaveus, contribueixen acríticament a l’assoliment d’aquest objectiu. Per la seva banda, l'expert en Psicologia de la Salut James Coyne, posa damunt la taula que no existeix prou evidència científica que recolzi la idea que el mandat d’un reconeixement psiquiàtric en aquest període contribueixi realment a la millora  de l’estat d’ànim. Puc entendre que no tothom convergeixi amb aquestes tesis, sòlidament argumentades. No es tracta de donar la raó absoluta a ningú sinó de prendre's la molèstia de mostrar una cara més de la calidoscòpica realitat. En el cas que existeixi un vertader interès en fer-ho, és clar. Cada cop en tinc més dubtes.