Mareig a Passeig de Gràcia

Imatge extreta de Barcelona Secreta

Trobo que cada vegada és més preocupant la colonització de l'espai públic per part de les grans corporacions en els nostres pobles i ciutats. No han arribat amb tancs ni metralletes però la progressiva deshumanització, precarització i subcultura a la qual ens sotmeten és igualment destructiva. El passat dimecres vaig anar a Barcelona per resoldre diversos temes administratius i, després de fer un tomb per Passeig de Gràcia, vaig acabar ben marejada i amb ganes de vomitar. El malestar va ser tan aclaparador que em vaig veure obligada a seure en un banc durant una estona, per tal de recuperar l'estabilitat perduda. ¿És un disbarat el fet de pensar que podien ésser aquells, els "símptomes" de l'alienació?

Tot va començar quan vaig tenir l'ocurrència de visitar l'antic Vinçon, avui reconvertit en un Massimo Dutti, per obra i gràcia del gegant del tèxtil Inditex, presidit per qui va camí de convertir-se en amo i senyor de mitja ciutat: Amancio Ortega. En el diari dels Godó van elogiar-ne l'exquisida restauració, que conserva l'estil modernista de la finca, tot deixant en un discret segon pla la usurpació d'una altra petita parcel•la de la singularitat urbana, glamurosament engolida per una gran marca. La casa Ramon Casas és certament espectacular i ara ha entrat a formar part de la publicitat més agressiva. El local em va recordar el concepte de "superbotiga-palau" descrit per Naomi Klein a "No Logo" (2011), que vindria a ser com un anunci en tres dimensions, ubicat en una localització exclusiva i concebut no tant per generar ingressos com per emetre un "efecte halo" que es trasllada a d'altres establiments del mateix segell comercial. En definitiva: és una nova estratègia per atrapar el consumidor en els seus cada cop més extensos dominis.

Quelcom semblant es podria afirmar del paquidèrmic Zara que s'ha obert recentment a Plaça Catalunya (abans ocupat pel BBVA) o de l'H&M de Passeig de Gràcia amb Gran Via (prèviament seu de Generali), a l'interior del qual hi trobem un bar i una terrasseta per prendre el sol. Us imagineu la mena de converses que s'hi deuen mantenir? La sucursal d'Apple també encaixa en la mateixa definició; potser fins i tot el "temple del running" de Nike, a prop de l'estació de tren. L'experiència de comprar cada cop abarca més possibilitats, amb independència que el producte adquirit sigui una autèntica porqueria.

Aviat no quedarà ni un pam de carrer que no estigui esponsoritzat. La despersonalització de l'urbs em causa una fonda tristesa. Val a dir que a la saturació d'estímuls visuals (maniquís, centenars de peces de roba, fotografies gegants, pantalles de vídeo, etc) i auditius (música a tot drap) s'hi suma una ferum d'ambientador que tomba d'esquena. La xerrameca del neuromàrketing l'ha batejat amb el nom d'odotip: aquella fragància que s'associa a l'establiment i que suposadament té la capacitat de generar intenses emocions i evocar posteriorment el record de la compra. Adornem-ho amb referències al neocòrtex i el sistema límbic i ja tenim el discurs pseudocientífic muntat. No puc entendre que aquest recurs olfactiu augmenti les vendes -els percentatges esmentats en alguns estudis no són gens menyspreables- perquè a mi em genera un rebuig estomacal. I pel que he pogut llegir per la xarxa no sóc pas l'única a qui la fetor nauseabunda expulsa de l'establiment. Quan camines per la vorera aquestes "aromes" encara et persegueixen i es van encadenant d'un aparador a l'altre, tot convertint la passejada en una concatenació d'arcades incontrolables. Planyo a les dependentes perquè, a banda dels sous migrats que solen cobrar, han de conviure amb els pudents ambientadors. Voleu dir que són bons per la salut? Fora bromes: trobaria encertat que se'n fes una investigació per garantir la seguretat laboral.

I per acabar-ho d'adobar, la cirereta del pastís: els japonesos, amb o sense pal de selfie. Riuades de turistes que entren i surten de Chanel com si fos el metro a l'hora punta. Però no ens fem il•lusions, que la seva "pasta gansa" va a parar a les butxaques de les firmes exclusives i els grans grups hotelers. Si fan apujar els preus dels lloguers i afavoreixen la gentrificació no té cap importància perquè el problema és del sofert ciutadà, que té la desgràcia de patir un trastorn mental anomenat "turismefòbia", la paraula de moda als mitjans. Es veu que quan entra en contacte amb el pacífic i generós visitant, el nadiu es torna d'allò més agressiu: assalta locals i fa pintades subversives. Qui sap on anirem a parar. Barcelona ja no és el que era!

Referència

• Klein, N. (2011). No Logo: El poder de las marcas. Barcelona: Planeta.