"El dia de la marmota", una metàfora perfectible

El genial Bill Murray és Phil Connors, un home del temps misantrop que es veu misteriosament obligat a reviure el dia 2 de febrer, a la petita localitat de Punxsutawney, en el clàssic de la dècada de 1990 Groundhog Day [El dia de la marmota]. Atenció: aquest post conté spoilers.

Tant si es tracta de recordar l'etern conflicte entre Israel i Palestina com d'il·lustrar l'estancament d'un equip de futbol en la mediocritat, entre tantíssims altres temes, periodistes d'arreu del món utilitzen amb sorprenent freqüència l'expressió "el dia de la marmota" per referir-se a una situació que es reprodueix sense parar i en la qual no es percep cap indici d'avenç possible. A Catalunya, s'empra habitualment per explicar el bucle del "procés independentista": una dinàmica exasperant de diades històriques, viatges a Madrid, consultes, possibles referèndums, tertúlies enceses, missions a l'estranger, picabaralles al Parlament, martirologis polítics i visites al jutjat. Allò que trobo curiós del cas és que la metàfora en qüestió surt, com era d'esperar, de la boca de partidaris de l'unionisme però també d'una part de la parròquia independentista -en ocasions, qualificada d'hiperventilada-, de dretes o d'esquerres, que veu en l'allargassat camí cap a Ítaca una forma de "pujolisme 2.0", el qual, en realitat, no mena enlloc.

A través d'una anàlisi detallada de l'excel·lent comèdia de Harold Ramis, ens adonem que estem davant d'una comparació que ha esdevingut popular i, tanmateix, no és del tot acurada. L'aparent superficialitat de la història amaga un missatge digne d'ésser considerat. De fet, ha estat analitzat sota el prisma del budisme, el cristianisme, el judaisme o la psicoanàlisi. Si cliqueu aquí, hi trobareu nombrosos exemples interpretatius. Recordem que el nostre malcarat heroi està enamorat de la virtuosa Rita (Andie MacDowell), la productora que l'acompanya en la retransmissió del dia de la marmota, juntament amb Larry (Chris Elliot), el tècnic de gravació. Ambdós el toleren estoicament i proven de posar una nota d'humor a la tensió ambiental generada per l'estrelleta de la meteorologia. En el decurs del temps indeterminat en el qual reviu la mateixa jornada, suposadament idèntica, Phil Connors travessa per diferents etapes de transformació. Des de l'exploració dels plaers sensuals, que no tenen cap mena de conseqüència, fins a la caiguda en una profunda depressió existencial de la qual prova d'escapar a través de diverses temptatives de suïcidi. Les desventures sempre culminen igual: quan ressuscita, irremeiablement, a les 6 de la matinada, tot escoltant el tema I got you babe, a la ràdio de l'habitació on ha passat la nit.

Però aquella caiguda en l'eternitat, que algunes veus han identificat amb un camí de redempció, fa un gir inesperat. Ben resignat a assumir el seu destí fatal, Phil comença a preocupar-se de debò per aquells a qui ha menystingut i explotat en el passat, en un indret que considerava massa mediocre per un personatge famós com ell, que havia esdevingut cínic i mancat de fe. El coneixement adquirit progressivament sobre l'entorn, l'aprofita finalment per ajudar els veïns de la comunitat: unes ancianes a qui se'ls ha punxat la roda; un vailet que cau accidentalment de l'arbre; un comensal que s'ennuega durant un àpat o una parella d'enamorats que necessita  suport. Ja no es beneficiarà d'allò que sap sobre la Rita per entabanar-la sinó per a perfeccionar-se de debò a si mateix: aprèn a tocar el piano; té un gust exquisit per la literatura i és capaç d'esculpir delicades estàtues de gel. En assolir la millor versió de si mateix, Phil Connors s'apropa al cor de la dona que estima i, ara sí, es desfà l'encanteri. Pel que fa a les qüestions que ens amoïnen, no sabem si aquest moment arribarà mai però podem progressar pel camí mentre provem de no romandre més "atrapats en el temps". Paga la pena intentar-ho.