Estan "boges" les persones que escolten veus?

En aquesta magnífica conferència, l'escriptora, investigadora i activista Jacqui Dillon trenca uns quants esquemes sobre l'experiència d'escoltar veus, en la nostra societat. Els traumes del passat i allò que anomenem "psicosi", assegura, estan freqüentment vinculats. 
Font: Asociación Madrileña de Salud Mental.

En aquest blog, hem parlat en diverses ocasions de la relació existent entre les vivències traumàtiques i el patiment experimentat per persones que tot sovint són considerades esquizofrèniques, psicòtiques, bipolars o bé etiquetades amb un trastorn límit de la personalitat. Un elevat percentatge dels esmentats diagnòstics es realitza a supervivents de greus episodis de violència, com ara els refugiats que fugen d'espaordidors escenaris bèl·lics. Al mateix temps, aquí hem fet crítiques a intervencions basades en enfocaments estrictament biologicistes, pretesament encaminades a curar aquests trastorns i que han estat divulgades amb gran triomfalisme a través dels mitjans de comuniciació, malgrat presentar seriosos problemes per a sostenir-se dempeus científicament.  Avui m'agradaria seguir amb el mateix fil i insistir en la tasca que tiren endavant activistes com Jacqui Dillon, membre del moviment Hearing Voices al Regne Unit, el testimoni de les quals té un valor extraordinari, en la mesura que contribueix a combatre la ignorància, tot proposant camins terapèutics alternatius per abordar un sofriment profundament incomprès.

Abans d'exposar la seva perspectiva professional, Jacqui Dillon acostuma a explicar les aterridores vivències del passat, que la van conduir a embogir. Els pares de la Jacqui formaven part d'una xarxa de pederàstia que operava en el barri londinenc on vivien. Tant ella com altres infants del seu entorn van ser víctimes dels brutals abusos sexuals perpetrats per aquella banda criminal -podeu entrar en més detalls, gens sensacionalistes, si l'escolteu en el vídeo-. La primera part del relat, doncs, ja revela quelcom que acostuma a romandre ocult: la biografia de les criatures que de vegades apareixen a les notícies amb el rostre cobert de píxels. Resulta que tenen nom i cognoms, que la terra no se les empassa. La Jacqui Dillon va ser una d'elles. A través de la seva experiència, ha arribat a la conclusió que les veus que va començar a escoltar quan era una nena no eren altra cosa que un mencanisme psicològic per afrontar una realitat insuportable. Algunes d'aquestes veus eren càlides i protectores -representaven allò que li mancava- mentre que d'altres l'empenyien a autolesionar-se per a mirar d'alliberar la immensa angoixa que sofria. Actualment, encara les escolta però ha aconseguit integrar-les com una part més de la seva vida perquè, en certa manera, assegura, van ajudar-la a sobreviure. No li troba cap sentit a provar d'eliminar-les: això seria com esborrar una part de si mateixa.

El camí que l'ha conduït fins aquí ha estat ple d'esculls. Després de passar per un internament psiquiàtric, on va ser novament incompresa i maltractada, Dillon va entrar finalment en contacte amb persones que sentien el mateix que ella, altres escoltadors de veus. També s'interessà per treballs pioners com el de la psiquiatra experta en traumes Judith Lewis Herman, a través dels quals va poder forjar la vertadera ruta cap a la recuperació. Afortunadament, en l'actualitat, arreu del món, sorgeixen com bolets grups que s'interessen pel passat dels pacients i no es limiten a receptar-los fàrmacs, immobilitzar-los o administrar-los descàrregues elèctriques al cervell. També cal destacar abordatges efectius com el que es proposa en el finlandès Diàleg Obert, igualment basat en el recolzament comunitari i una atenció no patologitzadora de l'altre. En aquest país s'estan fent avenços en el mateix sentit, malgrat que el model biomèdic encara sigui hegemònic. Penso que paga la pena remarcar, tal com apunta la Guia de la Psicosi de la British Psychological Society, que cap professional sanitari pot obligar ningú a acceptar un punt de vista determinat sobre el sofriment humà ni molt menys coaccionar-lo perquè segueixi un tractament concret. Ens hem d'assegurar, en definitiva, que la nostra veu sigui escoltada i no pas enterrada sota més capes de silenci.