Violència masclista, molt més que xifres


Imatge extreta de Blogs ABC


“La violencia es un recurso que la sociedad y la cultura ponen a disposición de los hombres para su uso “en caso de necesidad”, dejando a criterio de cada uno cuándo surge ese requerimiento”

Francisca Expósito, professora de psicologia social de la Universitat de Granada.


Sembla que en els darrers caps i principis d’any, a banda d’estar pendents del darrer anunci emès a la televisió i de les visites protocol·làries als hospitals, per donar la benvinguda al primer nounat, s’ha inaugurat la macabra tradició de fer recomptes de víctimes mortals de violència masclista. Són diversos els rotatius que opten per titulars com el del Huffington Post: “57 mujeres muertas por violencia de género en España en 2015” o el de l’ABC: “Una rumana de 43 años, primera víctima de violencia machista en Madrid en 2016”. En alguns casos, els textos transmeten la mateixa fredor amb la qual es comptarien els productes caducats d’un magatzem, sense afegir cap mena  d’anàlisi que aporti una mica d’humanitat a l’indescriptible horror que suportem una setmana rere l’altra.

La premsa no es limita a repassar la brutalitat extrema sinó que també revisa manifestacions de sexisme com els típics comentaris grollers que sofreixen les dones que treballen en el món de la política, especialment si aquestes transgredeixen el rol tradicional, tot qüestionant els esquemes més rancis, segons els quals elles han d’actuar sempre de forma submisa, d’acord amb la pauta marcada pels senyors que ostenten el poder. Un dels exemples recents de testosterona desfermada l’hem tingut en l’insult proferit pel militant de CDC Joan Guirado a la candidata de la CUP Anna  Gabriel, a qui va tenir l’atreviment d’anomenar “puta traïdora” en una piulada de Twitter, només pel fet de mantenir un posicionament diferent al seu respecte la investidura del proper President de la Generalitat. Davant de la frustració i de la impotència, violència. Heus aquí el previsible modus operandi.

 L’últim mandat ens han deixat expressions de mascle alfa per donar i per vendre, habitualment vinculades a l’aspecte físic, les tasques domèstiques i la capacitat intel·lectual de les dones. Hi ha quelcom molt senzill d’entendre, malgrat que sigui difícil d’acceptar. Ja ens ho va mostrar Virgina Woolf a Una cambra pròpia; l’hegemonia dels grans homes d’Estat depèn en bona mesura de la humiliació de les companyes perquè, d’altra manera, la seva figura excelsa no podria destacar: Independentment de l’ús que en facin les societats civilitzades –escriuria Woolf-, el fet és que els miralls són estris essencials per a qualsevol acte heroic i violent. Així s’explica que Napoleó i Mussolini insistissin amb tanta porfídia en la inferioritat de les dones, perquè si elles no eren inferiors, ells no augmentaven de mida. Això és útil per explicar, en part, per què sovint les dones són tan necessàries als homes.

Els mitjans de comunicació podrien esmerçar més esforços en remarcar les condicions que afavoreixen les humiliacions verbals -que si no fossin feridores podríem qualificar senzillament de grotesques- i també els extrems letals esmentats més amunt. Alguns dels estereotips estesos sobre els agressors són que aquests pateixen un trastorn mental; són addictes a alguna substància o bé van sofrir una vivència traumàtica durant la infantesa, fet que els ha abocat a colpejar les seves parelles en l’edat adulta. La professora de psicologia social Francisca Expósito (2011), qüestiona aquestes conviccions i apunta a la sorprenent “normalitat” dels maltractadors, alhora que posa l’accent en una cultura  que legitima la creença en la superioritat del baró, la qual es reforça a través de la socialització.  En els contextos en els quals no existeix una jerarquia formal de privilegis –recorda Expósito- els nivells de violència sobre les dones són inferiors.

En el sentit que apunta la professora, els mateixos partits polítics haurien d’actuar de forma urgent en les seves pròpies organitzacions, atès el retrocés que s’ha experimentat en matèria d’igualtat en els càrrecs de responsabilitat. Al Parlament català, el percentatge de diputades va descendir del 40% al 38’5% després del 27-S. El partit més proper a la paritat és el PSC, mentre que la CUP –tot i que s’autodefineixi com a feminista- ocupa l’última posició, amb un 30%. A nivell de tot l’Estat, des de l’any 2007 la llei obliga mantenir un mínim del 40% dels llocs per a cada sexe, en trams de cinc diputats. Les grans formacions, malgrat assolir l’esmentada xifra, van elaborar les llistes en les passades eleccions de manera que era més difícil per a elles ocupar un escó en el Congrés.

Segons dades de l’INE, la participació de les dones en càrrecs executius en els principals partits durant el 2015 mostra una gran variabilitat. Altra vegada, el PSOE és el grup que aconsegueix un percentatge més elevat (65’8%), seguit per Izquierda Unida (45’3%). Al capdavall de la llista, per contra, hi trobem les sigles de CDC (26%) i ERC (19’5%). Podemos tampoc s’ha salvat de les crítiques perquè, encara que doni suport a les carismàtiques Manuela Carmena, Ada Colau i Mònica Oltra, li han plogut crítiques per exhibir un excessiu protagonisme masculí en les seves files. És ben cert que no es pot jutjar les formacions només amb aquestes dades perquè la presència d’una dona no significa necessàriament que aquesta tingui capacitat real de decisió ni tampoc que estigui vertaderament interessada en millorar les condicions de vida de les ciutadanes del seu país. Amb tot, si de debò es vol avançar en l’eradicació d’aquesta xacra sanguinària, fóra un bon senyal començar per endreçar la pròpia casa, per després impulsar mesures ben concretes, encaminades a construir una societat més igualitària i justa, lliure d’atrocitats masclistes. Per un 2016 esperançador, deixem els discursos grandiloqüents de banda i posem-nos a treballar!


Referència

·        Expósito, F. (2011). Violencia de género. Mente y cerebro, 48, 20-25.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia