Violència masclista, molt més que xifres
Imatge extreta de Blogs ABC
“La violencia es un recurso que la sociedad y la cultura ponen a disposición de los hombres para su uso “en caso de necesidad”, dejando a criterio de cada uno cuándo surge ese requerimiento”
Francisca
Expósito, professora de psicologia social de la Universitat de
Granada.
Sembla que
en els darrers caps i principis d’any, a banda d’estar pendents del darrer
anunci emès a la televisió i de les visites protocol·làries als hospitals, per donar
la benvinguda al primer nounat, s’ha inaugurat la macabra tradició de fer
recomptes de víctimes mortals de violència masclista. Són diversos els rotatius
que opten per titulars com el del Huffington Post: “57 mujeres muertas por violencia de género en España en 2015” o el
de l’ABC: “Una rumana de 43 años, primera
víctima de violencia machista en Madrid en 2016”. En alguns casos, els
textos transmeten la mateixa fredor amb la qual es comptarien els productes
caducats d’un magatzem, sense afegir cap mena d’anàlisi que aporti una mica d’humanitat a
l’indescriptible horror que suportem una setmana rere l’altra.
La premsa no
es limita a repassar la brutalitat extrema sinó que també revisa manifestacions
de sexisme com els típics comentaris grollers que sofreixen les dones que treballen
en el món de la política, especialment si aquestes transgredeixen el rol tradicional,
tot qüestionant els esquemes més rancis, segons els quals elles han d’actuar sempre
de forma submisa, d’acord amb la pauta marcada pels senyors que ostenten el poder.
Un dels exemples recents de testosterona desfermada l’hem tingut en l’insult
proferit pel militant de CDC Joan Guirado a la candidata de la CUP Anna Gabriel, a qui va tenir l’atreviment d’anomenar
“puta traïdora” en una piulada de Twitter, només pel fet de mantenir un
posicionament diferent al seu respecte la investidura del proper President de
la Generalitat. Davant de la frustració i de la impotència, violència. Heus
aquí el previsible modus operandi.
L’últim mandat ens han deixat expressions de mascle alfa per donar i per vendre, habitualment vinculades a l’aspecte
físic, les tasques domèstiques i la capacitat intel·lectual de les dones. Hi ha quelcom molt
senzill d’entendre, malgrat que sigui difícil d’acceptar. Ja ens ho va mostrar
Virgina Woolf a Una cambra pròpia; l’hegemonia
dels grans homes d’Estat depèn en bona mesura de la humiliació de les companyes
perquè, d’altra manera, la seva figura excelsa
no podria destacar:
Independentment de l’ús que en facin les societats civilitzades –escriuria
Woolf-, el fet és que els miralls són
estris essencials per a qualsevol acte heroic i violent. Així s’explica que
Napoleó i Mussolini insistissin amb tanta porfídia en la inferioritat de les
dones, perquè si elles no eren inferiors, ells no augmentaven de mida. Això és
útil per explicar, en part, per què sovint les dones són tan necessàries als
homes.
Els mitjans de comunicació podrien esmerçar més esforços en remarcar les
condicions que afavoreixen les humiliacions verbals -que si no fossin feridores
podríem qualificar senzillament de grotesques- i també els extrems letals
esmentats més amunt. Alguns dels estereotips estesos sobre els agressors són
que aquests pateixen un trastorn mental; són addictes a alguna substància o bé
van sofrir una vivència traumàtica durant la infantesa, fet que els ha abocat a
colpejar les seves parelles en l’edat adulta. La professora de psicologia social Francisca
Expósito (2011), qüestiona aquestes conviccions i apunta a la sorprenent
“normalitat” dels maltractadors, alhora que posa l’accent en una cultura que legitima la creença en la superioritat del
baró, la qual es reforça a través de la socialització. En els contextos en els quals no existeix una
jerarquia formal de privilegis –recorda Expósito- els nivells de violència
sobre les dones són inferiors.
En el sentit
que apunta la professora, els mateixos partits polítics haurien d’actuar de
forma urgent en les seves pròpies organitzacions, atès el retrocés que s’ha
experimentat en matèria d’igualtat en els càrrecs de responsabilitat. Al Parlament català, el percentatge de diputades va descendir del 40% al 38’5% després
del 27-S. El partit més proper a la paritat és el PSC, mentre que la CUP –tot i
que s’autodefineixi com a feminista- ocupa l’última posició, amb un 30%. A nivell de tot l’Estat,
des de l’any 2007 la llei obliga mantenir un mínim del 40% dels llocs per a
cada sexe, en trams de cinc diputats. Les grans formacions, malgrat assolir l’esmentada
xifra, van elaborar les llistes en les passades eleccions de manera que era més
difícil per a elles ocupar un escó en el Congrés.
Segons dades de l’INE, la participació de les dones en càrrecs executius en els principals
partits durant el 2015 mostra una gran variabilitat. Altra vegada, el PSOE és
el grup que aconsegueix un percentatge més elevat (65’8%), seguit per Izquierda
Unida (45’3%). Al capdavall de la llista, per contra, hi trobem les sigles de
CDC (26%) i ERC (19’5%). Podemos
tampoc s’ha salvat de les crítiques perquè, encara que doni suport a les
carismàtiques Manuela Carmena, Ada Colau i Mònica Oltra, li han plogut crítiques
per exhibir un excessiu protagonisme masculí en les seves files. És ben cert
que no es pot jutjar les formacions només amb aquestes dades perquè la
presència d’una dona no significa necessàriament que aquesta tingui capacitat
real de decisió ni tampoc que estigui vertaderament interessada en millorar les
condicions de vida de les ciutadanes del seu país. Amb tot, si de debò es vol
avançar en l’eradicació d’aquesta xacra sanguinària, fóra un bon senyal
començar per endreçar la pròpia casa, per després impulsar mesures ben concretes,
encaminades a construir una societat més igualitària i justa, lliure
d’atrocitats masclistes. Per un 2016 esperançador, deixem els discursos grandiloqüents de banda i posem-nos a treballar!
Referència
Comentaris