Marcos Benavent, el corrupte penedit

A l’esquerra, Benavent en la seva època de gerent d’Imelsa i, a la dreta, davant del Jutjat de València, el maig de 2015, amb un look de iogui hipster que causà un sensacional impacte mediàtic. Foto de José Cuéllar, extreta del diari El Mundo.

És tan poc freqüent que un personatge corrupte assumeixi els seus errors i mostri penediment públic que Marcos Benavent estava cridat a esdevenir una estrella, en un món governat pel poder de la imatge i els eslògans pasteuritzats. Amb només unes quantes declaracions i uns minuts d’estudiades posturetes davant de les càmeres va aconseguir acaparar l’atenció dels mitjans. L’exempresari suposadament corrupte, mà dreta d’Alfonso Rus i peixat en una família de l’Opus Dei, havia arraconat les americanes d’home de negocis conservador per adoptar un estil alternatiu d’allò més cridaner. Les seves paraules no causaren una impressió menor, atès que en la seva reaparició a València com a testimoni del cas Imelsa confessava obertament que havia estat un “ionqui dels diners”. Per acabar-ho d’adobar, davant l’estupefacció general, sostenia que fins i tot estava disposat a retornar els diners i assumir penes de presó, si calia. Era real l’espectacle que observaven els nostres ulls o tan sols un miratge?

 Els diaris encara ens havien d’informar que l’il·luminat no havia caigut sol del cavall, en el camí de Damasc, sinó que necessità la petita empenta del seu exsogre, l’empresari Mariano López, el qual, en un acte de despit per no haver rebut l’adjudicació d’un contracte, va filtrar  a Esquerra Unida les deu hores de gravació que Benavent havia enregistrat i conservat, com un as a la màniga, per si les coses es torçaven. Per altra banda, l’actual col·laboració amb la Justícia d’aquest convers a l’agricultura ecològica i la meditació suposaria una contribució per a la reducció de la seva condemna. Es tractava, doncs, d’una metamorfosi amb matisos. La “festa del PP a la Comunitat Valenciana que mai no s’acaba”, tal com la definí en el seu moment el secretari del partit Ricardo Costa, estava tocant els darrers compassos i per això era necessari fer el que fos per salvar els mobles.

A la meva manera de veure, Benavent va utilitzar l’expressió “ionqui dels diners” amb la finalitat de referir-se a allò que popularment, sota la influència de la moral religiosa, s’ha conegut durant segles amb el nom de cobdícia –recordem els pecats capitals representats per Hieronymus Bosch, per exemple-. En utilitzar una terminologia lligada a l’addicció, en certa manera, Benavent treia ferro a l’acte voluntari d’integrar-se en una xarxa mafiosa per presentar-se com un malalt que, gairebé sense pretendre-ho, havia tingut la mala fortuna de caure en un entorn podrit. Segons les seves pròpies paraules, “tothom estava posat en mogudes”. L’escenificació mediàtica esdevenia una representació contemporània de la redempció, avui transformada en rehabilitació d’una pretesa malaltia.

Malgrat que seria un error no considerar Benavent responsable dels seus actes és evident que un entorn degradat pot resultar decisiu a l’hora de forjar la “carrera” d'un corrupte. Mai no es rendirà prou tribut als paisatges chirbescos a l’hora de comprendre’n la influència, en aquest país, però també paga la pena donar un cop d’ull a l’escena global. Una de les més brillants representacions del ritual de la cobdícia en el món capitalista la trobem en la pel·lícula de Martin Scorsese  The Wolf of Wall Street [El llop de Wall Street] (20013) basada en l’autobiografia del corredor de borsa Jordan Belfort a qui donà vida un superb Leonardo DiCaprio. L’afany desmesurat d’amuntegar diners anava acompanyat d’altres excessos com el consum compulsiu de drogues, tant estimulants com sedants o les orgies amb prostitutes. No deixa de ser rellevant que el film rebés crítiques ferotges per fer una suposada apologia dels abusos d’una colla de mascles alfa descontrolats i analfabets. És ben cert que no hi apareixen les víctimes del frau en cap moment però és justament aquesta desconnexió del sofriment aliè la que permet, en part, que l’espiral de la cobdícia no tingui aturador. Si algú pensa que la traïció als companys, la violència contra les dones, les conductes temeràries amb els fills o el fet de destrossar-los la vida als pares -tal com queda ben palès a la pel·lícula- és motiu d’enveja o pot constituir un model a imitar, realment, tenim un problema.

Val la pena recordar que el vertader Jordan Belfort, quan va sortir de la presó -on va haver  d'ingressar per les macroestafes de la dècada de 1990-, va fer-se ric novament gràcies als seus llibres i conferències, per les quals encara cobra una morterada. Actualment, segueix triomfant: té perfils a les xarxes socials, on hi transmet sense cap mena de rubor els seus consells per a tenir èxit amb els negocis. Malgrat que havia promès que tornaria tots els diners manllevats als inversors, encara no ha complert la seva paraula. Però això no ha impedit que sigui una personalitat adorada per les masses.

Un equivalent espanyol al culte a Belfort podríem trobar-lo en la figura de l'exbanquer Mario Conde. Després de la davallada als inferns penitenciaris, va resorgir com l’Au Fènix de les seves cendres, tot difonent pels platós i les llibreries els seus missatges pseudoespirituals. I també va aconseguir una legió d'admiradors/es. A diferència de Benavent, però, ell no va assumir mai la seva culpabilitat –això no li deuria reportar cap avantatge- sinó que es presentà més aviat com una víctima injustament apallissada pel sistema. Don Mario va ser un indignat amb corbata i cabell empastifat de gomina, que finalment no aconseguí reeixir en el camp de la política. En definitiva, es tracta de la mena de personatges que encara enlluernen, malgrat la vacuïtat de les seves paraules i el rastre de desesperació que han deixat pel camí.



Article publicat a Tercera Informació