Matilde Solís i la metamorfosi
Milers de
supervivents del Sistema de Salut Mental han aconseguit sortir del túnel on els
van empènyer i han adoptat el rol d’activistes en la defensa dels drets humans.
Foto: Vanity Fair
La duríssima carta que Matilde Solís (a la imatge), va penjar a Facebook ha sacsejat la
classe benestant sevillana, per la cruesa dels fets que relata i per l’impacte
que ha causat en la carrera del psiquiatre que assenyala amb el dit, el doctor Javier Criado,
que és tota una patum i compta entre la
seva clientela a la flor i la nata de la high
society de la capital andalusa. Si
finalment es confirma la veracitat de les vexacions descrites, d’entrada, es
posaria de manifest que el fet de gaudir d’una posició social privilegiada
tampoc protegeix ningú de quedar atrapat a dins de les grapes d’un metge sense escrúpols. Les ombres sinistres que dibuixa aquest cas són d’allò més
inquietants i de ben segur que, en seguir-les de ben a prop, obtindríem prou material per
fer un retrat gens complaent dels personatges que es mouen per les altes
esferes.
L’exesposa de l’actual
duc d’Alba, de perfil discret i gens aficionada a aparèixer a les pàgines de la premsa rosa,
acusa el facultatiu d’haver-la empès fins a un intent de suïcidi i també d’haver
abusat d’ella durant anys. Però allò més colpidor és que no està sola en la
batalla sinó que un degoteig incessant de presumptes víctimes del mateix
psiquiatre–la majoria dones- s’han unit a ella en una plataforma i han
traslladat l’esgarrifós afer al Col·legi de Metges, el qual, al seu torn, l’ha
transmès a la Fiscalia. Anteriorment, ja s’havia presentat una denúncia contra Javier Criado,
per abusos similars, però finalment va ser arxivada. En l’actualitat, l'arquebisbat
també n’ha estat informat perquè el reputat doctor -que assegura que tot és fals i li
estan destrossant la vida- és un pes pesat de la “Hermandad” més important
de la ciutat. Segons es desprèn d’algunes informacions publicades en mitjans
digitals, les esmentades males pràctiques eren vox
populi entre els sevillans; així, doncs, ¿com és que fins ara no s’ha
trencat la llei del silenci?¿Qui protegeix aquests individus infames que
juguen amb la vida i la mort d'éssers humans en situació de vulnerabilitat?
Tal com expliquen
les denunciants, el psiquiatre els receptava psicofàrmacs com ara el Lexatín® o l’Orfidal®, per a
mantenir-les sedades i així poder vexar-les més fàcilment. Amb el pas dels
anys, i després d’haver deixat les drogues, han aconseguit reunir la força
necessària per escapar de l’influx del maltractador. Han passat del rol de
víctimes, soles i desemparades, al de supervivents que s’apleguen perquè es faci
justícia i s’eviti que altres pacients hagin de transitar pel mateix tràngol horrible.
Penso que és interessant subratllar que aquesta no és una “metamorfosi” aïllada sinó que existeixen
organitzacions humanitàries arreu del món, com ara Mind Freedom,
els membres de la qual són majoritàriament usuaris que han estat etiquetats,
dopats, torturats, reduïts i/o menyspreats a dins del Sistema de Salut Mental.
No pretenc insinuar que tots els professionals que hi pertanyen siguin éssers
perversos –n’hi ha molts d’honestos, que exerceixen de forma entregada i compromesa- però
sí que, en la meva opinió, estem en condicions d'afirmar que el model
biomèdic, per les seves característiques, afavoreix tota mena de negligències. Per
començar, s’estableix un mur d’incomprensió entre una persona que necessita expressar
el sofriment que pateix i una altra que bàsicament percep símptomes i malalties, allà on
només hi ha problemes psicològics, que cal comprendre en el context de les
relacions humanes. En portals com Mad in
America, per posar un nou exemple, hi escriuen professionals que han estat, en algun moment de la seva vida,
víctimes de tractaments psiquiàtrics atroços; per aquest motiu, ara rebutgen les etiquetes diagnòstiques, tot centrant-se en abordatges alternatius. La seva experiència, ben
lluny de ser considerada un estigma, és un valor afegit, que aporta un plus al
tracte amb els clients. Com en les belles transformacions dels contes de fades,
aquells que un mal dia van ésser considerats “aneguets lletjos” del sistema són avui “cignes”
meravellosos, que treballen per un futur més digne i esperançador. I és que, malgrat que algunes veus ens vulguin convèncer del contrari, potser encara no està tot
perdut.
Referències
Comentaris