Es pot operar l'esquizofrènia?
Els
doctors Joan Molet, Iluminada Corripio i Enric Álvarez de l'Hospital
de Sant Pau, són els responsables del primer tractament de
l'esquizofrènia amb estimulació cerebral profunda. Foto: Ricard Fadrique.
Durant
aquesta setmana, els mitjans ens han sorprès amb una
notícia de caràcter triomfalista sobre una operació a una dona
de quaranta-set anys, diagnosticada d'esquizofrènia, a l'Hospital de
Sant Pau, a la qual, ens diuen els doctors que l'han intervingut, ja
no la pertorben els deliris ni les al·lucinacions, els quals formen
part dels anomenants "símptomes positius" d'aquest
trastorn, tal com està descrit en els manuals de diagnòstic.
Aquesta és una operació pionera, ens remarquen els diaris, que
consisteix en col·locar a l'interior del cervell un elèctrode,
controlat des de l'exterior a través d'una mena de marcapassos, que
produeix una estimulació elèctrica en determinades zones, com el
nucli accumbens. La base científica d'aquesta pràctica la trobem en
la controvertida hipòtesi dopaminèrgica, que sosté que l'excés
del neurotransmissor dopamina està en l'origen de la malaltia.
De
la biografia de la pacient, a qui anomenen Elena, ens n'expliquen ben
poca cosa, només que prèviament no ha reaccionat al tractament
farmacològic; que ara ja surt de casa; participa de les reunions
familiars sense que la molestin els símptomes descrits i planeja un
viatge en un futur proper. O sigui, que l'electricitat li ha canviat
la vida. Res d'efectes secundaris ni altres complicacions.
Properament, set voluntaris més se sotmetran al mateix procés
"miraculós". Què és proposen? Establir un protocol
per a tots els afectats que "no responguin a la
medicació"?
Ho
diré sense embuts: com a psicòloga, em resulta profundament
pertorbador que es realitzin aquesta mena de reportatges, sense posar
en relleu l'intens debat que hi ha actualment en el món acadèmic
respecte la visió biologista dels problemes psicològics. En primer
lloc, caldria subratllar la fal·làcia consistent en afirmar que els
psicofàrmacs són un tractament eficaç i recordar les dificultats
que existeixen per a justificar la hipòtesi dopaminèrgica,
presentada com un dogma de fe (Gonález-Pardo i Pérez-Álvarez,
p.132-133):
“Sin
embargo, más de cincuenta años después de la introducción de los
antipsicóticos, incluyendo los modernos antipsicóticos atípicos,
han surgido serias dudas sobre su efectividad o eficacia en la vida
real, ya que una gran mayoría de los que sufren esquizofrenia
abandonan el tratamiento con antipsicóticos por sus efectos
secundarios y su ineficacia para aliviar muchos de sus síntomas.
En
realidad, algunos estudios muestran que el tratamiento con
antipsicóticos parece incrementar el número de ingresos
hospitalarios en gran parte de personas con esquizofrenia frente a
aquellas no tratadas, sobre todo cuando transcurren varios años de
tratamiento […]Además la hipótesis de la hiperactividad
dopaminérgica como origen de la esquizofrenia, propuesta por
Carlsson, no parece tener apoyo empírico consistente.”
És
important recalcar que davant de la creença que l'esquizofrènia
brolla de les neurones, hi ha estudis que posen de manifest que
determinades experiències, com els processos migratoris, el consum
de substàncies o els abusos sexuals patits durant la infància també
poden conduir a un brot psicòtic. No ha de ser necessàriament el
cas de l'Elena, per descomptat, però segrestar la seva història
personal a favor d'aquest reduccionisme bioquímic em sembla
directament inhumà. Per altra banda, el context de la modernitat,
tal com sostenen alguns autors (Pérez-Álvarez, 2012) és
imprescindible per a comprendre aquesta forma d'hiperreflexivitat que
apareix en l'esquizofrènia i que no es donava en èpoques anteriors
(p. 166, 168 i 169):
“La
cuestión es que la esquizofrenia, caracterizada por su aspecto
solipsista y autista y por la experiencia enajenada de sí mismo,
sólo es posible en el contexto histórico y en la sociedad que ha
dado lugar a un sujeto individualizado, separado y autocentrado, como
es el caso del sujeto moderno. Es más, cabe proponer que estas
características de la esquizofrenia, un tanto paradójicas, como la
grandiosidad solipsista y sentirse una “cosa” y la experiencia de
ser un cuerpo-sin-alma (cual zombi o Cyborg) y de ser un
espíritu-sin-cuerpo (cual cámara fotográfica o escáner), suponen
alguna suerte de fisura en el yo como las dibujadas en términos de
duplicado empírico-trascendental y del dualismo cuerpo-mente [...]
Por
lo que aquí respecta, permítase pasar a señalar la cuestión
epidemiológica que sitúa el origen de la esquizofrenia precisamente
en la época moderna, a partir de la segunda mitad del siglo XVIII en
adelante, […] En este contexto, la industrialización y la
urbanización son fundamentales, pero no por la dieta, el alcohol,
las toxinas o las infecciones, sino por la nueva forma de vida que
implican. Es en esta época en la que empieza a darse la disolución
tradicional asentada en la comunidad y el nacimiento de la sociedad
de los individuos […] Como dice Robert Nisbet en La formación
del pensamiento sociológico I (original de 1966): “En el mundo
moderno, la historia parece apuntar claramente en todas partes hacia
la separación de los individuos de las estructuras comunales y
corporativas: de los gremios, de la comunidad aldeana, de la iglesia
histórica, la casta o el estado, y de los lazos patriarcales en
general. Algunas personas, quizá las más, ven esta separación en
los términos progresistas de una liberación, la emancipación de
una tradición que se ha vuelto opresiva. Otros adoptan una opinión
más sombría, y ven en ello el surgimiento de un nuevo tipo de
sociedad, donde el egoísmo moral y el atomismo social son las
cualidades dominantes”
Per
si algú troba massa "radical" aquest plantejament,
recordarem que hi ha altres autors (Costa i López, 2014) que
sostenen que ni tan sols s'hauria d'emprar el terme psicopatologia
perquè aquest està lligat a un model anatomoclínic, que ha donat
excel·lents resultats en el camp de la medicina però que aplicat en
l'àmbit dels problemes psicològics esdevé una patètica paròdia
d'ell mateix (p. 55 i 61):
“Pero,
al igual que sobre la bilis negra se construyó la doctrina del
modelo humoralista de la melancolía, se construirá ahora sobre los
modelos científicos de la patología humana la doctrina del modelo
psicopatológico. El supuesto desequilibrio de los humores dará
paso, ya en el S.XX, al supuesto desequilibrio de los
neurotransmisores cerebrales. Pero, al igual que la posesión de
Satán y la bilis negra como supuesta causa de la melancolía eran
una invención, también ahora la conversión de las experiencias
vitales en patología, en psicopatología, va a ser una ficción, y
la supuestas psicopatologías, una enfermedad inventada, una
logomaquia que no nos permitirá comprender tampoco el significado
profundo de las experiencias […]
Basta
hacer un recorrido por los escritos de las figuras clave de la
psiquiatría desde Pinel hasta hoy para constatar que no hay un solo
lugar en el que se muestre evidencia alguna de que los
comportamientos observados sean una enfermedad, de que exista la
correspondiente anatomía patológica, una relación causa-efecto
entre una hipotética lesión, disfunción o desequilibrio y el
comportamiento observado, del mismo modo que sí la hay entre una
hepatitis y la ictericia, entre un enfisema pulmonar y la disnea,
entre una broncopatía y el esputo”
En
cas que les controvèrsies sorgides de la investigació no fossin
suficients, també hem de visibilitzar la gran quantitat de persones
que se senten damnificades per haver estat primer etiquetades i
posteriorment drogades. De tant en tant, apareix alguna carta en un
diari o suplement dominical que m'agrada llegir i que descriu
perfectament la desesperació de tots aquells que no troben consol en
les consultes dels metges, psicòlegs o psiquiatres. En el blog
Postpisquiatría recullen el testimoni de Fernando Alonso, que es
defineix com a supervivent del Sistema de Salut Mental, en un text
que titula "Se necesita otro pensar. Y se
necesita ya". És
recomanable llegir-lo sencer però aquí en teniu un revelador
extracte:
“En
un plano estrictamente personal, puedo decir que experimento
alucinaciones auditivas desde los 19 años y que, como es lógico, he
hablado con muchos psiquiatras, psicólogos y terapeutas desde
entonces, pero jamás ninguno de ellos me ha ofrecido el conocimiento
práctico que he podido adquirir leyendo y, sobre todo, escuchando a
otras personas que a su vez también escuchan voces. Los saberes que
se comparten entre iguales escapan a los marcos de la especulación
teórica, se diluyen en las narraciones individuales y ofrecen pistas
para reconstruir el propio camino hacia una recuperación real y
efectiva. La inmensa mayor parte de lo que sé sobre lo que me pasa
se lo debo a otros, a otros como yo: la comunicación o
incomunicación con la familia, la gestión de las alucinaciones en
el trabajo, la información sobre ingresos hospitalarios, la
importancia del descanso, la influencia en las relaciones de pareja,
los factores de riesgo que pueden desembocar en una crisis, pautas de
prevención… la lista sería interminable”
En
la línia que comenta en Fernando, els propers 6 i 7 de Novembre
tindrà lloc a Alcalá de Henares (Madrid) el 7è Congrés Mundial de
Hearing Voices (Entrevoces) -vegeu l'enllaç a la llista de
referències-, que va començar a celebrar-se a Maastricht l'any 1997
i que té com a objectiu principal investigar i socialitzar els
coneixements adquirits per professionals i "escoltadors de veus"
que formen part de grups d'arreu del món. També s'aconsegueix, a
diferència del diagnòstic, desestigmatitzar el sofriment derivat de
les "al·lucinacions" i altres vivències psicològiques.
No es tracta aquí d'aniquilar les experiències singulars sinó
d'aprendre a conviure-hi. De vegades, ens oblidem que la nostra
professió consisteix precisament en escoltar l'altre i aquesta
valenta iniciativa ens ho recorda novament. No estem davant de cap
fórmula màgica però sí d'una proposta innovadora i humana, que
permet obrir nous camins en el camp de l'atenció a l'usuari dels
serveis de salut mental, sense oblidar el context de precarietat,
fragilitat i aïllament en el qual ens trobem. Tal com apunten
irònicament Costa i López, finalment, el model biomèdic s'ha
acabat convertint en un deliri, ell mateix, atesa la seva rigidesa i
absoluta dificultat per assumir els propis errors. Qui necessita amb
més urgència la teràpia?
Referències
- Costa, M. y López, E. (2014). Los problemas psicológicos no son enfermedades. Madrid: Pirámide.
- González-Pardo, H. y Pérez-Álvarez, M. (2007). La invención de los trastornos mentales. Madrid: Alianza Editorial.
- Pérez-Álvarez, M. (2012). Las raíces de la psicopatología moderna. Madrid: Pirámide.
Comentaris