Metilfenidat, la cocaïna pediàtrica

El metilfenidat es recepta habitualment en el tractament de l’anomenat Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) i es comercialitza amb noms com Ritalin®, Concerta® o Rubifen®. A la imatge, una portada de la revista Newsweek, en la qual es qüestiona si a la societat nord-americana no s'està sobremedicant els infants. Recentment, la polèmica ha esclatat al nostre país.

Arran de la publicació a Espanya del llibre Volviendo a la normalidad. La invención del TDAH y del trastorno bipolar infantil (Alianza Editorial, 2014) en diversos mitjans de comunicació –bàsicament de premsa escrita- s’ha obert un encès debat al voltant d’aquest trastorn que, com em va dir en una ocasió la mare d’un nen diagnosticat, ha esdevingut una “plaga” a les escoles. És vertaderament interessant constatar fins a quin punt la nostra societat està polaritzada al voltant d’aquesta qüestió, la qual cosa es reflecteix tant en els comentaris dels diaris digitals com en les xarxes socials i els blogs. Crida especialment l’atenció comprovar amb quina vehemència –per dir-ho amb paraules amables- la facció favorable a l’etiqueta psiquiàtrica ataca els autors, Fernando García de Vinuesa, Héctor González Pardo i Marino Pérez Álvarez, els quals desmunten, amb inqüestionable rigor científic, la vergonyosa fal·làcia del TDAH, alhora que mostren un fonamentat rebuig a la medicació que els infants es veuen obligats a prendre. Recordem que, a diferència dels adults, ells no tenen autonomia per decidir si desitgen entomar els desagradables efectes secundaris dels fàrmacs, que poden incloure pèrdua de gana, disminució de pes, insomni, canvis d’humor, ansietat, irritabilitat, mal de cap, nàusees, tics nerviosos, brots psicòtics, retard en el creixement, hipertensió, arítmies, migranyes, etcètera.

¿Les persones que segueixen la versió diguem-ne oficial d’aquesta malaltia inventada, coneixen en profunditat la problemàtica o bé actuen de forma impulsiva, perquè són incapaços de revisar llurs creences preconcebudes? Mentre que en altres controvèrsies és possible assenyalar pros i contres en les diferents postures exposades, en aquest cas, un cop llegits amb atenció els arguments esgrimits, no queda cap marge pel dubte. Estem davant d’una monumental estafa que té conseqüències terribles en el desenvolupament dels menors. Desgraciadament, aquest posicionament enrocat s’ha de rebatre quotidianament als consultoris i com que està tan arrelada la “cultura de la pastilla” no sempre resulta fàcil el canvi de posicionament vers el tractament escollit pels pares, que gairebé sempre actuen amb la millor de les intencions.

Evidentment, la visió dels autors concorda perfectament amb els clamorosos fracassos observables d’aquelles intervencions clíniques focalitzades en el diagnòstic i la recepta. En cap cas es nega que existeixin greus problemes acadèmics i de conducta sinó que allò que es discuteix és la seva suposada causa orgànica i el camí tòxic escollit a l’hora de posar-hi remei. A la primera part del llibre, s’esbossen alguns dels punts dèbils del nostre sistema educatiu, que afavoreixen la manca de concentració i d’esforç dels alumnes, així com la tirania dels fills vers els seus pares. L’excessiva adulació a la mainada i una pedagogia light, basada en el foment de la motivació i l'autoestima, però poc centrada en la transmissió de continguts, en són alguns exemples. Si la teràpia no té en compte la història familiar, l’ús de les noves tecnologies, l’entorn escolar ni d’altres aspectes importants en el context dels nens i les nenes, difícilment reeixirà.

De la mateixa manera que el Valium® o el Prozac® van capitalitzar el malestar de les mestresses de casa als anys ‘70 i '80, recorden els experts, la indústria farmacèutica s’aprofita avui dels problemes de la mainada i dels progenitors desesperats, per multiplicar els ingressos. En aquesta ocasió, subratllem-ho novament, amb l’agreujant que actuen en un cervell en procés de maduració, que pot patir canvis importants en la seva estructura i funció. Tot plegat gràcies a la complicitat d’investigadors i altres professionals, que presenten greus conflictes d’interessos entre la recerca i l’empresa privada (pàgs. 176-177):

“Por el contrario, el uso de medicamentos psicoestimulantes a largo plazo, lejos de tener efecto beneficioso en el TDAH, parece tener justo el efecto contrario de acuerdo con los resultados de seguimiento del estudio MTA. Así, los participantes en el grupo que recibió la medicación mostraron un aumento de los síntomas del TDAH entre los 24 y 36 meses de seguimiento, en comparación con el grupo que no la recibió (Jensen et al., 2007). Asimismo, el uso de metilfenidato estaba asociado con puntuaciones más graves en escalas de valoración de TDAH y de trastorno negativista desafiante, junto con una alteración funcional global del comportamiento a los ocho años de seguimiento (Molina et al., 2009).

Paradójicamente, la ya aludida Guía de Práctica Clínica (GPC) sobre el TDAH del Sistema de Salud español concluye, basándose precisamente en datos del estudio MTA, que el metilfenidato conserva su efectividad a largo plazo (12 a 24 meses) y se recomienda por tanto el uso de medicación para casos de TDAH “moderado a grave” como parte de un “tratamiento multimodal” por su mayor efectividad frente a la intervención psicosocial solamente (GPC, 2010).”

A banda dels recargolats laberints de la indústria farmacèutica, prou coneguts per tothom, potser un dels aspectes més inquietants és que el metilfenidat és un psicoestimulant amb una estructura química semblant a l’amfetamina. Té un potencial d’abús reconegut i s’ha guanyat el merescut sobrenom de “cocaïna pediàtrica”, pel fet de tenir un mecanisme d’acció similar en el cervell al de la temible “pols blanca”. Per la xarxa circulen nombrosos acudits gràfics –vegeu-ne aquí algun exemple- sobre aquesta xocant paradoxa: per un costat, s’educa els infants en la prevenció del consum d’estupefaents però per l’altre no es posa cap impediment perquè es consumeixin de forma legal drogues tan perilloses com el Concerta® i companyia.

A banda de les seqüeles físiques que se’n puguin derivar a llarg termini –un tema força desconegut, encara-, cal tenir en compte el nefast missatge que suposa el fet de transmetre la idea que els problemes de la vida se solucionen de forma màgica, a través d’una píndola que ens ajudarà a resoldre els nombrosos obstacles que trobarem pel camí. Certament, estem davant d’una realitat pertorbadora, que afecta personetes vulnerables i que estimem de tot cor. Per això és saludable enrabiar-se de debò però no pas amb aquells que posen al descobert les misèries del sistema sinó amb els individus que en són còmplices de forma plenament conscient i contribueixen, amb la seva perversa connivència, a la destrucció del nostre futur col·lectiu. Ara és l’hora de construir alternatives raonables i per això cal celebrar sincerament la publicació de llibres com el que avui ens ocupa. Per acabar, una tira còmica de Bill Watterson; aquest dia, l’entremaliat Calvin ha pres una pastilla per estar més concentrat en els deures però l’efecte del dopatge té una conseqüència imprevista en les seves esbojarrades fantasies amb l’entranyable tigre Hobbes…

 Referència:

• García De Vinuesa, F., González-Pardo, H. y Pérez-Álvarez, M. (2014). Volviendo a la normalidad. La invención del TDAH y del trastorno bipolar infantil. Madrid: Alianza Editorial.

Article publicat a Tercera Información


Moltes gràcies a  l'Associació Activament , a la Fundación Manantial, a la Fundación Madre i a El Reino del Agua per haver compartit l'article a les xarxes socials