“Death Café”, en contra del tabú de la mort

 Imatge: justjust.org

“Qui concedeix importància encara a una mort ben acabada? Ningú.”

Michel Foucault. Filòsof francès.

La primera vegada que vaig sentir parlar del Death Café vaig pensar que potser era una mena de beguda enverinada que s’emprava quan es pretenia “liquidar” algú que feia nosa –a l’estil de la pel·lícula Arsènic per compassió- però evidentment no es tractava d’això. A aquells que no hi estiguin avesats pot semblar-los una proposta una mica macabra perquè són reunions convocades en diferents ciutats del món, amb la finalitat de debatre sobre el tema de la mort, tot prenent un cafè i menjant pastissos. El Death Café va néixer a Suïssa l’any 2004 de la mà del sociòleg Bernard Crettaz, que promogué els Cafés Mortels; la idea fou exportada posteriorment al Regne Unit, per Jon Underwood i la seva mare, la psicoterapeuta Sue Barsky. Els impulsors britànics calculen que d’ençà del 2011 se n’han organitzat uns 1.526, entre Europa, els Estats Units i Austràlia. El mes de gener d’enguany se n’ha obert una franquícia a Girona, facilitada pel centre Gestalt de la ciutat. És la segona vegada que es convoca a l’Estat espanyol, atès que abans ja se n’havia tirat endavant un altre a A Corunha.

Convé diferenciar-los clarament dels grups de suport al dol perquè són espais de trobada adaptats de forma puntual i concebuts únicament perquè els participants contribueixin a trencar el tabú sobre el final de l’existència, tan característic de la postmodernitat, en la qual aquesta proposta efímera i buida de compromís, dit sigui de passada, tampoc hi desentona del tot. Es pot parlar, entre altres tòpics de discussió, sobre com hom imagina el propi final o si s’estimaria més un enterrament o bé apostaria per la incineració.

Concretament, els “pares de la criatura” apunten que l’objectiu principal de la peculiar iniciativa -sense afany de lucre- és “incrementar la consciència de la mort de la gent, amb el propòsit que treguin el màxim profit de llurs vides finites”. Entenc, doncs, i potser m’equivoco, que no estem davant de cap proposta revolucionària, en el sentit que allò que es persegueix és bàsicament un horitzó hedonista, igualment en consonància amb la perpètua recerca de la felicitat del nostre temps. ¿Fins a quin punt s’hi promou la inexcusable acceptació del patiment que implica l’experiència de la mort?

A banda de les crítiques exposades, no obstant, als organitzadors també se'ls ha de reconèixer algun mèrit. No es pot negar que l’èxit del Death Café es deu a l’enorme necessitat que tenim de parlar de qüestions que s’amaguen a sota de capes i més capes de silenci. Per a comprendre millor aquest fenomen contranatural podem recórrer al concepte de biopoder encunyat per Michel Foucault (Quintanas, 2010). Segons el cèlebre filòsof francès, durant l’Antic Règim la mort era un fet públic, que involucrava la comunitat i s’acompanyava d’un vistós ceremonial, perquè aquesta no implicava en absolut el final del poder sinó simplement la seva transferència del sobirà del món terrenal al celestial. A partir del S.XIX, en canvi, la mort representà el moment crucial en el qual l’individu podia escapar definitivament de les xarxes del poder i per això va esdevenir quelcom cada vegada més invisible: fou relegat a una esfera privada, íntima, pràcticament inexistent. En l’actualitat, assistim a decessos asèptics, altament tecnificats i dirigits per tota una sèrie de protocols sanitaris, coherents amb l’elevat control que els governs exerceixen sobre tot el cicle vital, el qual ha esdevingut l'autèntic àmbit d'actuació.

En els consultoris dels psicòlegs no és gens estrany escoltar queixes sobre la solitud –fins i tot la vergonya o la culpa-, experimentada a causa de l'aflicció per la pèrdua d’una persona estimada. Malgrat que no és difícil trobar algú amb qui sortir una estona per “no pensar” és més complicat que l’entorn aculli el dolor per l’absència, més enllà del ritual tantes vegades mecànic que es produeix al tanatori, el cementiri o l’església –llocs on de vegades es fan comentaris completament inapropiats i feridors-. A diferència d’aquell famós anunci dels Donetes, alguns amics desapareixen del mapa quan s’assabenten que una persona propera pateix una malaltia terminal. La gent gran manifesta una por cerval a perdre l'autonomia en el darrer tram de la vida, entre d'altres motius, perquè no suporten la idea d'esdevenir una "molèstia" per a ningú. En massa ocasions, l’acompanyament en aquests moments queda reduït a un petit nucli –la parella, una filla, un veí, etcètera-, el qual probablement necessitarà ajuda professional per a sortir del forat –també existeix la figura de la doula, per guiar-nos enmig dels neguits associats a l'últim sospir-.

A una de les pàgines del Death Café vaig trobar-hi penjat un article ben recomanable, publicat a The New York Times i signat pel terapeuta Patrick O’Malley. El psicòleg parlava de la pressió exercida per l’entorn perquè es cremin amb celeritat les tan divulgades etapes del dol –negació, ira, negociació, depressió i acceptació-. Segons el seu criteri, aquesta separació per estadis és iatrogènica. Allò realment necessari, escriu O’Malley, és parar atenció a la història personal de cadascú per a comprendre el vincle singular que es va mantenir amb el difunt, el procés de la seva mort i el camí que s’ha recorregut d’ençà del traspàs; no és aconsellable, doncs, imposar cap evolució “de manual” ni titllar de patològics estats de tristesa perfectament naturals i adaptatius davant de situacions profundament doloroses, com ara la pèrdua d’un nadó. Una vegada més, cal que reivindiquem les “medicines” que també ens maquen actualment: temps, paciència, tolerància al sofriment i capacitat per escoltar-nos. És fàcil escriure-ho, oi?

Referència

• Quintanas, A. (2010). El tabú de la muerte y la biopolítica según Michel Foucault. Revista Internacional de Filosofía, 51, 171-182.