Atrapats al “Candy Crush”

Imatge del Youtube: La Marea

Si volguéssim assenyalar dues notícies recents d’indiscutible rellevància, a Catalunya i Espanya, hauríem d’esmentar necessàriament la comparaeixença de Jordi Pujol, Marta Ferrussola i Júnior, a la comissió d’investigació del Parlament i el debat sobre l’Estat de la Nació, respectivament. Malgrat l’enorme importància dels temes que s’hi tractaren i que ambdós esdeveniments es van allargar durant hores, allò que més n’ha transcendit han estat un parell d’anècdotes banals: la primera, les partides de Candy Crush de la vicepresidenta del Congrés Celia Villalobos (a la imatge) i la segona, l’entrega d’un cd per part del “dinamitzador econòmic” on hi ha enregistrada la famosa conversa del restaurant La Camarga, entre Alícia Sánchez Camacho i Victoria Álvarez, la qual circula a tot drap per la xarxa en la seva versió íntegra i no suposa cap novetat remarcable.

És evident que estar pendent d’una tauleta quan s’exerceixen les funcions de presidència del Congrés és una mostra de deixadesa imperdonable però no es pot pas dir que l’esmentada actitud sigui discordant amb l’acció de govern del Partit Popular, una formació que, entre moltes altres mostres de glacial indiferència, roman impassible mentre dotze persones moren diàriament d’hepatitis C, les quals, malgrat tot, surten al carrer a defensar els seus drets amb una dignitat que hauria de fer-los caure la cara de vergonya, en cas que encara en tinguessin. ¿D’on surt, doncs, tanta sopresa per la manca d’interès de Celia Villalobos? ¿Potser no és aquest l’aire que es respira permanentment entre els seus companys de butaques? Al meu entendre, és infinitament més terrible que un Govern es desconnecti completament del sofriment del poble i, en conseqüència, no plantegi cap proposta seriosa de futur per afrontar el drama pel qual travessen milions de conciutadans. ¿Quants minuts es deuen haver dedicat a les tertúlies a parlar de les qüestions serioses de fons, si els posem al costat dels emprats en exprimir l’intranscendent subtema del Candy Crush?

Pel que fa als Pujol Ferrussola, convindria preguntar-se per quin motiu els diputats van exhibir una actitud tan marcadament laxa a l’hora d’interrogar-los, si tenim en compte els gravíssims delictes de corrupció que planen per damunt de la famiglia i les terribles conseqüències que se n’han derivat pel conjunt del país. A banda d’adduir la manca de preparació dels parlamentaris –tampoc s’ha d’haver finalitzat cap doctorat en periodisme per adonar-se’n- convindria qüestionar si hem sortit realment de l’“oasi català”. Potser quan l’expresident parlava dels “nius i les branques” tenia més raó que un sant i no repapiejava tant com semblava. Els nostres opinadors van optar per la via fàcil, tot acusant-los simplement de ser fluixos però sense deturar-se a analitzar-ne els motius. ¿Com és que s’ha degradat tant la professió periodística? ¿En són tan responsables els mitjans com els nostres suposats representats, d’aquesta transformació?

Berrocal i Cebrián (2009) recorden que les graelles televisives s’han omplert massivament d’espais d’“infoentreteniment” i analitzen el fenomen de la banalització dels continguts a través del programa Tengo una pregunta para usted (TVE). Actualment, podem veure Las mañanas de Cuatro (Cuatro), Espejo Público (Antena 3) o Un tiempo nuevo (Telecinco), entre moltíssims altres formats on es “tuneja” la informació seriosa per entretenir l’audiència. En ocasions, s’utilitza l’humor com a recurs, com seria el cas de Polònia (TV3) o El Intermedio (La Sexta). En aquesta mena d’espais es potencien els continguts que generin un major impacte i resultin competitius, la qual cosa és indispensable per aconseguir una bona part del pastís publicitari. Segons aquestes autores, la pèrdua de rellevància del debat de les idees a favor del culte a la imatge, accentuada a partir de la dècada de 1990, deixarà una profunda petjada en la nostra societat (pàg.45):

“La peor consecuencia de esta política, dominada por la ley del espectáculo, es la pérdida de contacto entre los ciudadanos y su realidad más inmediata. Esta mediatización de la política se ha traducido en la dispersión y ocultación de los verdaderos problemas a los que se debería enfrentar el poder. En realidad, la política se ha transformado en lo que Paul Valery (2002) temía que fuese: el arte de impedir a la gente ocuparse de aquello que le concierne. Si, tradicionalmente, para alcanzar notoriedad había que obtener algún logro público; en la actualidad, la condición indispensable para que los individuos anónimos se transformen en celebridades es un adecuado tiempo de exposición pública. Los políticos para ser reconocidos ya no necesitan poseer convicciones, sino acumular apariciones. Esta situación, en la que las reflexiones ideológicas y los argumentos racionales se están desvaneciendo para dejar paso al mundo de las imágenes, amenaza con traer una política con fecha de caducidad cada vez más temprana”

I segueixem amb les repercussions (pàg. 47):

“El problema que hoy atisbamos es que la información política televisada está copiando un formato que tiene mucho que ver con: la espectacularización, la conflictividad, o lo trivial y anecdótico. “Los medios optarían por un tratamiento ligero y distendido (cuando no chabacano y torticero); mientras que los políticos, por su parte, conocedores de esa ley, se adaptan al planteamiento; asumen el rol que se les pide; y se suman con agrado a los esquemas. Los personajes públicos, por tanto, también potenciarían esos senderos de la superficialidad, de la descalificación, del morbo o del insulto; y se aprovecharía la provocación o la polémica que (por carente de contenido que estuviera) conllevase gancho periodístico” (Sánchez Alonso, 2005: 75). Las repercusiones de esta nueva tendencia, o nuevo modo de informar en política, han sido escasamente estudiadas, aunque no prometen ser halagüeñas en cuanto a que el votante adquiera un conocimiento mayor para decidir su voto. De hecho, los escasos trabajos que se han realizado (Moy, Xenos, Hess, 2005) mencionan que el camino emprendido puede afectar negativamente a la salud democrática, al impedir que el ciudadano capte las informaciones en el tono de rigor necesario y que, por tanto, su implicación, confianza y compromiso con el actual sistema político pueda ir disminuyendo”

Malgrat que aquest canvi s’hagi accelerat en les darreres dècades, la preponderància de l’aparador enfront del discurs ben fonamentat i la menor vinculació dels polítics a les angoixes diàries dels votants tingueren un punt de partida indiscutible amb el naixement de la petita pantalla. A la pel·lícula de John Ford The Last Hurrah (1958), s’hi reflecteix magistralment el repte que ha d’afrontar el veterà alcalde d’una ciutat de Nova Anglaterra, interpretat per un magnífic Spencer Tracy, quan apareix un nou contrincant, jove i sense vocació de servei però recolzat per determinats grups de poder i amb un coneixement clar de la influència creixent de les càmeres. A partir d’aquell moment, el vell populisme d’encaixar les mans del veí i escoltar-ne atentament les tribulacions moriria per sempre i deixaria pas a l’artifici dels muntatges de plató i la retòrica buida dels candidats. A diferència dels temps que retratava Ford, és cert que ara disposem d’Internet però sense una formació sòlida també és complicat saber-hi destriar el gra de la palla.

Per altra banda, “la caixa tonta” manté encara un nivell d’influència aclaparador. Per més voltes que hi dono, no se m’ocorre cap altre camí de sortida que perseguir objectius de tipus vintage, com ara aconseguir que el periodisme d’investigació trobi una manera d’obrir-se camí de forma seriosa o bé potenciar la força de la solidaritat que es promou en els moviments socials, els quals, amb totes les limitacions que se’ls vulguin atribuir, estan vertaderament orientats a la solució dels nostres problemes quotidians. Si no es generen alternatives en aquesta direcció, entenc que romandrem atrapats sense remei en una interminable partida de Candy Crush.

Referència

• Berrocal, S. y Cebrián, E. (2009). El “infoentretenimiento” político televisivo. Un análisis de las primeras intervenciones de Zapatero y Rajoy en “Tengo una pregunta para usted”. Textual & Visual Media, 2, 41-60.