Syriza o quan la por canvia de bàndol
Foto:AP
Ahir al vespre,
després d’uns resultats electorals extraordinaris, Alexis Tsipras
(a la imatge) es va adreçar als ciutadans congregats a la plaça Sintagma
d’Atenes, tot mostrant-los la seva satisfacció perquè els grecs
havien perdut definitivament la por i havien apostat per l’esperança.
Efectivament, el fet d’infondre temor és una de les principals
estratègies dels falcons del neoliberalisme, a l’hora d’imposar
els seus plans econòmics suïcides. La Troica i els seus adlàters,
en aquest cas, han emprat sense contemplacions els instruments de
poder que tenen al seu abast per tirar endavant diverses campanyes de
terror, desinformació i coacció, amb la finalitat de sotmetre
diferents Parlaments als seus dictats inhumans. Afortunadament, ja
disposem d’antecedents com el d’Equador, els quals són
testimonis que la prevalença de la sobirania dels pobles enfront
d’aquesta dictadura no implica en absolut l’arribada de
l’Apocalipsi.
Si estem d’acord en
què l’economia és una ciència –i entenc que és així, en una
societat mitjanament informada- haurem de rendir-nos a l’evidència
del rotund fracàs de les polítiques d’austeritat aplicades en
diferents punts del mapa (Basu i Stuckler, 2013); aquestes no han
conduït a cap mena de recuperació financera sinó que han abocat la població a una situació de catàstrofe humanitària perfectament
evitable. Malgrat que, en un to clarament pejoratiu, a la
formació Syriza se l’anomeni “esquerra radical”, la seva
proposta alternativa contra les retallades no és altra cosa que una
demostració de sentit comú elemental que hauria triomfat molt abans
si no hagués estat pel xantatge constant dels promotors del
capitalisme desbridat.
La llista de
calamitats patida pel poble grec en els darrers anys és inacabable.
L’executiu hel·lè –per esmentar només un exemple-, sota la
pressió del Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu,
va aprovar tisorades salvatges en els pressupostos de sanitat
pública, que foren una mostra de complet menyspreu cap al país que
–ironies de la vida- representa el bressol de la democràcia. Els
programes de prevenció del VIH van ser els primers a patir-ne les
conseqüències i per aquest motiu els casos d’infecció, després
d’una llarga etapa d’estabilitat, van enfilar-se pels núvols. En
comptes de reconèixer el flagrant error, les autoritats van apostar
per criminalitzar els col·lectius més desafavorits i també la
dissidència, tot convertint-los en bocs expiatoris. L’aclaparadora
victòria del partit liderat per Alexis Tsipras –un home d’aparença
afable i discurs raonable, difícil de satanitzar- podria representar
un gir en aquesta dinàmica devastadora. No sabem si realment es
produïrà l’anhelat “efecte contagi” en països igualment
assetjats com Espanya, Portugal o Itàlia però de ben segur que a la implacable frau
Merkel ja li deuen tremolar una mica les cames. Potser serà
veritat que, a casa nostra, la por també canviarà de bàndol.
Referència
- Basu, S. y Stuckler, D. (2013). Por qué la austeridad mata. Madrid: Taurus.
Comentaris