Josef K. a la "ciutat morta"


Centenars de persones es van aplegar a plaça Sant Jaume de matinada, després de l’emissió de Ciutat morta. Imatge: La Directa.


Aquest dissabte, el periodisme a la televisió pública catalana es va despertar temporalment de la seva eterna letargia, per tornar-se a adormir més endavant, tal com succeïa amb els pacients afectats d'encefalitis de la pel·lícula Awakenings (1990), amb Robert de Niro i Robin Williams com a estrelles principals i que segurament recordareu. El “miracle” ocorregué al Canal 33 durant l’emissió de l’esperadíssim documental Ciutat morta. Les expectatives eren enormes –el WhatsApp treia fum, amb missatges que anaven i venien-, no només per la incansable lluita ciutadana que l’avalava sinó perquè, a darrera hora, se’n van censurar cinc minuts, via judicial, que finalment no aparegueren en pantalla però que s’han emès tranquil·lament a la xarxa, com era de preveure –als censors no els caracteritza una intel·ligència brillant, precisament, perquè potser aquests seran els moments més comentats.

Per aquells que no n’estiguin al cas, recordarem que a Ciutat morta s’hi expliquen els monstruosos abusos que patiren Rodrigo Lanza, Juan Pintos, Alfredo Pestana, Álex Cisternas i Patricia Heras, cinc joves detinguts de manera arbitrària, acusats sense cap fonament d’haver ferit greument un agent de la guàrdia urbana de Barcelona, durant una festa en un teatre ocupat al districte de Ciutat Vella, un fatídic 4 de febrer de 2006. Els “falsos culpables” han hagut de transitar per un malson horrible –privació de llibertat, agressions físiques, insults xenòfobs, ocultació de proves, silenci mediàtic, etcètera- i ara han de conviure amb importants seqüeles derivades de la traumàtica experiència. El cas més colpidor fou el de la poetessa Patricia Heras, que no va pair la condemna i es va suïcidar durant un permís penitenciari. En el seu missatge de comiat, la noia feia referència explícita a la impossibilitat de tolerar aquella fosca situació a la qual l’havien abocat. Tal com apuntava el periodista Gregorio Morán, si no hagués estat pel tràgic desenllaç, potser la història d’aquests abominables turments mai no hauria vist la llum.

El mèrit del film no rau només en el fet de narrar les experiències de les víctimes i llurs persones estimades sinó en l’audàcia de posar al descobert l’enrevessat sistema policial, judicial i polític que, de forma coordinada, va fer possible que paguessin justos per pecadors. D’aquesta pertorbadora odissea penal se’n desprèn que no estem, ni molt menys, davant d’humiliacions puntuals, exercides per agents que patrullen pel carrer com homes de Harrelson, sinó de pràctiques sistemàtiques, que queden impunes i oculten foscos interessos de poder. Quan parlaven els diferents testimonis, quedava ben clara l’atmosfera kafkiana que els envoltava i l’absoluta impossibilitat de fer passos cap a la sortida del túnel. Durant un llarg període, totes les portes van romandre tancades i barrades; el seu món havia esdevingut irrespirable. Semblava ben bé que el pobre Josef K. hagués aparegut de sobte a la nostra ombrívola capital, la ciutat morta, per recordar-nos que en el subsòl de l’aparent normalitat hi borbolla una terrible realitat, que cada cop resulta més complicada d’ocultar.

Per bé que d’El procés se n’han fet sofisticades anàlisis (Wahnón, 2001) -la profunditat i riquesa simbòlica de la novel·la així ho permeten-, no se’n pot negar una interpretació de caire més realista, perquè el genial escriptor de Praga va viure durant l’opressor règim dels Habsburg i per la seva formació coneixia perfectament el camp del dret. És possible, doncs, que Franz Kafka fes referència explícita als abusos soferts en l’entorn més immediat i que, segons Primo Levi, prefiguraven en aquella sufocant obra literària el drama de l’holocaust que marcaria el S.XX.

En l’actualitat, qualsevol persona que hagi transitat per algun tribunal –la qual cosa no és massa complicada, atesa la judicialització de la vida quotidiana- podria reconèixer la mateixa sensació d’angoixant incertesa i desemparament que t’hi acompanya. Els llargs passadissos sense ventilació; les cambres minúscules i atapeïdes de gent; les golfes atrotinades i caloroses; les catedrals obscures, humides i buides… són alguns dels ambients en els quals ubicava Kafka la inaguantable pressió psicològica suportada pel protagonista. Els personatges que formaven part del tribunal –presents gairebé arreu- estaven retratats igualment amb un toc d’irrealitat. Tanmateix, les conseqüències de la seva exasperant actitud eren ben palpables en la penosa agonia del processat. Malgrat que Josef K. s’enfrontava a unes instàncies superiors completament incontrolables i desconegudes, en el cas que ara ens ocupa hi podem identificar noms i cognoms ben clars. Entre els polítics, hi destaquen Joan Clos, Jordi Hereu i Carles Martí, cadascun dels quals exercia càrrecs rellevants, vinculats a les negligències comeses. ¿Respondran de debò davant de la llei, juntament amb la implacable jutgessa i els infames agents torturadors?


Referència

  • Wahnón, S. (2001). Una sentencia justa para Josef K.: sobre El proceso de Kafka. Isegoría, 25, 263-279.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia