La tirania de l'emotivitat

Imatge: Sky News

 

Jo també sóc Charlie. Qualsevol persona que gosi fer una observació a banda de l’eslògan de moda i l’evident condemna de les matances perpetrades a París, formarà part d’un corrent d’opinió marginal, que haurà d’expressar-se en mitjans diguem-ne alternatius, blogs i xarxes socials susceptibles de patir les invectives furibundes d’aquells tertulians que ara ploren llàgrimes de sang, matí, tarda i nit. Són els mateixos que opten per segellar-se els llavis amb cola súper adherent davant del neocolonialisme a l’Àfrica i a l’Orient Mitjà; la complicitat de la “democràcia occidental” amb els règims més sanguinaris; el finançament del fonamentalisme quan és convenient als propis interessos; el desmantellament de l’Estat del benestar i els incomptables crims que s’oculten a sota de mil capes de silenci. Ja se sap: qui paga, mana.

És necessari esmerçar els màxims esforços en contextualitzar adequadament l’atemptat comès a la revista satírica Charlie Hebdo. És prioritari posar en relleu les condicions d’explotació i misèria –a dins i a fora de França- que fan possible l’auge del gihadisme. Però l’agenda és una altra i l’emotivitat ho acapara tot. Exactament igual que en campanyes sentimentaloides anteriors. ¿Qui es fa ressò, en l’actualitat, de l’amenaça de Boko Haram al Camerun? ¿Què se n’ha fet de l’activisme entusiasta del #bringbackourgirls? ¿On estan aquells famosos que es tiraven cubells d’aigua glaçada al damunt, a l’hora de defensar el dret dels malalts d’Hepatitis C a gaudir d’una sanitat pública de qualitat? ¿No promouran cap #icebucketchallenge per condemnar els abusos de les farmacèutiques?

En comptes d’apostar per l’anàlisi en profunditat, aquests dies se’ns mostra Marine Le Pen com una heroïna triomfant del S.XXI. La líder ultradretana aixeca el cap gloriosament i davant dels micròfons condemna la barbàrie “forana”. Ella és l’alternativa. Jorge Fernández Díaz surt a la televisió –ara com un pare protector- i ens alliçona amb la interminable lletania de la defensa de la llibertat d’expressió –per imposar la Llei Mordassa aquests valors són secundaris, és clar-. Tampoc hi manca el peu de pàgina hipòcrita: els ciutadans hem d’evitar les baixes passions; hem d’esforçar-nos de valent per no confondre els “musulmans pacífics” amb els terroristes. La llista de manifestacions cíniques seria interminable. Ens n’hem fet un fart.

O ets Charlie o no ho ets. O defenses la democràcia enfront de la tirania o bé n’ets còmplice. Si l’humor de la publicació et semblava racista i creus que hi havia persones que podien sentir-se comprensiblement ofeses, serà millor que et mosseguis la llengua perquè aquestes no són les regles del joc. S’han d’evitar aquella mena de pensaments invasius que t’indueixin a sospitar que potser hi ha vida més enllà de la “veritat oficial” presentada al telenotícies. Encara que t’hagin enganyat milers de vegades mai no n’has de dubtar. Reprimeix-te de fer-ho. Si tens l’ocurrència d’imaginar la mà negra de l’Estat en algun dels episodis narrats seràs sospitós de simpatitzar amb el raper Pablo Hasél o amb qualsevol altre representant de Satanàs a la Terra. Sigues disciplinat i recorda-ho bé: “tu també ets Charlie”.