Ruiz-Gallardón al carrer Fleet

Si la reforma de Gallardón tira endavant, centenars de dones moriran com a conseqüència dels avortaments clandestins. A la imatge, un anunci per interrompre l’embaràs il·legalment, enganxat en un senyal de trànsit, a Sud-àfrica.

Aquest país s’assembla a un malson en el qual et costa respirar però no aconsegueixes despertar-ne. Cada dia obro els diaris i m’hi trobo una galeria de personatges que tallen l’alè. Darrerament, se m’apareix en somnis el Ministre de Justícia, transformat en Sweeney Todd, el barber diabòlic del carrer Fleet. En la horrible visió onírica, Gallardón no és cap assassí de clients, degollats a les seves mans, en un àtic llòbreg de Londres, sinó que es tracta d’un carnisser avortista, que condueix una munió de dones pobres cap a una agonia segura. Si algú pensa que aquest joc d’imatges inconscients és exagerat és perquè no està ben informat de les conseqüències reals que té l’enduriment de la normativa relativa a la interrupció voluntària de l’embaràs. Està a bastament demostrat que la repressió de l’avortament no aconsegueix pas frenar-lo, ans al contrari, provoca un desplaçament cap les pràctiques més insalubres.

A banda dels polítics del Partit Popular, hi ha un altre col·lectiu que em desconcerta profundament: els integrants dels moviments que s’autoanomenen superbament “pro vida”. Els veig en aquelles manifestacions multitudinàries, amb els seus globus vermells, en forma de cor i em pregunto en quin planeta fosc deuen habitar. Puc comprendre que algú consideri que l’avortament és una xacra que no hauria d’existir, en un món ideal –cap embarassada pensa que sigui un esdeveniment agradable-, però no m’empasso que estiguin tan desinformats com per ignorar les conseqüències dramàtiques derivades de les mesures ultraconservadores que volen tirar endavant els vassalls de Rouco Varela. Després dels nombrosos precedents històrics, patits arreu del món ¿per què no reaccionen davant de la greu amenaça per a la salut de les dones?

Si estan tan preocupats per la integritat del “no nascut”, haurien de defensar una educació sexual de qualitat a les escoles, públiques i privades, o el reforçament de la investigació sobre mètodes anticonceptius, assequibles per a tothom. Amnistia Internacional i l’Organització Mundial de la Salut han advertit de la cruel vulneració dels drets humans que implica la llei de supòsits, ¿no els mortificava tant, el patiment dels més desemparats? ¿Per quin motiu es tapen les orelles, ara? Els professionals de la salut s’han mostrat igualment preocupats, així com els col·lectius feministes i la majoria de partits polítics. Per aturar aquesta barbàrie, s’ha organitzat un emotiu Tren de la Llibertat i han brollat manifestacions en diferents països, en solidaritat amb Espanya. Al mateix temps, es preparen documentals per a conscienciar la ciutadania de la negra nit que s’acosta. La reacció dels grups “pro vida”, com era d’esperar, ha estat la de queixar-se pel suposat assetjament que pateixen. Repeteixo: en quin planeta viuen, aquesta gent?

Per acabar, una recomanació cinematogràfica que no té res a veure amb els musicals de Stephen Sondheim. Fa unes setmanes, vaig veure Vera Drake (2004), la multipremiada pel·lícula de Mike Leigh, que retrata amb aguda perspectiva històrica i gran sensibilitat artística el drama dels avortaments clandestins. La seva protagonista és Vera, una dona treballadora i generosa del Regne Unit, que, als anys cinquanta, ajuda noies de classe humil a perdre els fills que esperen, pel simple fet que no els poden mantenir, han estat abandonades o pateixen alguna altra penosa circumstància. Mentrestant, les dames de la burgesia se sotmeten a intervencions segures, per interrompre el procés de gestació… Sense adonar-se’n, Vera les posa en perill i una d’elles ha d’acudir cuita-corrents a l’hospital, fet que desencadena una hecatombe personal i familiar. Leigh va explicar en una entrevista que en el film pretenia alertar de la nefasta realitat subterrània que es desplega en països on l’avortament s’allunya del marc de la legalitat. Properament, un d’aquests indrets serà Espanya. Benvingudes al carrer Fleet, altra vegada.