Veus heroiques contra els abusos
Si l’ONU ha exhortat el Vaticà a actuar contra el niu de
pederastes de l’Església catòlica ha estat, en bona part, gràcies a la lluita
tenaç de les associacions de supervivents. Imatge d'una manifestació a Hawaii:
Silence makes evil possible.
En diverses ocasions,
he escrit sobre el dens silenci que embolcalla el drama dels abusos a menors. Recordem-ho:
Les agressions sexuals a la infància provoquen un intens sofriment als afectats
i, en funció de diversos factors -la persistència de la violència; l’edat de la
víctima; el tipus de vexació soferta; la familiaritat amb el botxí, etcètera-, engendren
un seguit de seqüeles de diversa gravetat, generalment vinculades a trastorns de tipus psicòtic o a conductes autodestructives, com ara el suïcidi o la drogodependència. Es tracta d’una experiència que en cap cas
s’hauria de relativitzar, banalitzar ni per descomptat encobrir. En la mesura
que la societat roman impassible davant d’aquesta violència atroç, exercida
sobre els infants, contribueix passivament a la seva perpetuació. Seria
d’agrair que la mateixa vehemència que s’expressa en certs mitjans per
reivindicar la presumpció d’innocència dels inculpats, s’utilizés per treure a la llum l’interminable reguera de casos impunes, oblidats en els calaixos.
Durant les
darreres setmanes, diverses notícies han aportat un raig de llum en una trajectòria
duríssima de reivindicacions, per part de diverses associacions, com ara la xarxa de suport SNAP, que han batallat infatigablement contra l’abandó i la criminalització
dels supervivents. En primer lloc, és necessari valorar favorablement les
acusacions de l’ONU, encara que arribin tard, perquè han tingut ressò mundial i
han posat el Vaticà entre les cordes. Es pot dir que pràcticament obliguen el
Papa Francesc a prendre mesures expeditives per posar punt i final a la
vergonyosa connivència de l’Església amb els pedòfils. Ha quedat ben demostrat
que la Santa Seu ha seguit una política d’opacitat informativa i també de
trasllat de criminals, fet que no ha facilitat, precisament, que es frenés la seva
perversió. Ben lluny d’edulcorar la realitat, el Comitè sobre els Drets del Nen
ha exposat que les violacions no són en absolut puntuals sinó que es compten
per desenes de milers.
Estem, doncs,
davant d’un drama humanitari de dimensions fins fa relativament poc
desconegudes. ¿Gosarà Bergoglio tirar endavant la reforma que ha iniciat per
endurir les sancions contra els sacerdots abusadors? Mentre esperem la
resposta, les acusacions de pederàstia segueixen el seu degoteig inexorable. Sense anar
gaire lluny, el rector de Santa Coloma de Gramenet ha estat denunciat recentment
pels pares de tres germans que suposadament haurien patit abusos a mans del
mossèn del poble, de seixanta-tres anys. Si es va poder actuar de forma
preventiva, va ser gràcies a la valentia del més gran, que va narrar les
humiliacions patides al centre parroquial, quan estava sol amb el
catequista. Cal remarcar que no és gens senzill alçar la veu contra el poder
que ostenten determinats religiosos perquè, entre d’altres coses, es posa en
qüestió la confiança o el respecte que desperten entre els feligresos, uns
vincles que els permenten seguir agredint els més vulnerables. Per descomptat, no es tracta d'una omnipotència exclusiva dels homes amb sotana.
Fora de l’àmbit
eclesial, a Banyoles, ha estat remarcable el coratge de la Sílvia Simoes, una
educadora que va ser decisiva perquè es denunciessin els presumptes abusos que
el president de Creu Roja de la localitat, Joaquim Homs, hauria perpetrat
contra un grup d’adolescents en situació d’exclusió social. Es tracta d’un
afer enrevessat i tèrbol, perquè també s’ha evindenciat la manca de
justificació de les generoses subvencions que rebia l’entitat. Arran del cas,
es beslluma una espessa xarxa de complicitats, en la qual es podria haver
congriat una represàlia laboral contra l’educadora. Sigui com vulgui, una
vegada més, queda sota sospita la diligència i la competència de
l’Administració, a l’hora de protegir els menors. Malgrat la deixadesa
demostrada per les nostres institucions, les veus heroiques dels ciutadans anònims
són un alè d’esperança pel futur. Rere la seva aparent feblesa, més tard o més
d’hora, són capaces de moure muntanyes. Gràcies a la seva mobilització, fan d’aquest món cruel un lloc millor per viure.
Comentaris