Les incoherències de la "sincronitzada"

Gemma Mengual i Paola Tirados, en un exercici de duo. Imatge: Associated Press.

Imagineu que esteu llegint el diari en una biblioteca. A l'home que seu al vostre costat li sona el mòbil però no opta per apagar-lo sinó que es posa a parlar en veu alta, sense mostrar cap respecte pels altres usuaris,  concentrats en la lectura. Passada una estona, el bibliotecari s’hi acosta amb posat dictatorial. Davant la sorpresa de tothom, comença a escridassar-lo a ple pulmó, tot retraient-li el pèssim comportament. L’usuari xerraire, completament humiliat, decideix tocar el dos i no torna mai més. Malgrat que era necessària alguna intervenció, encaminada a restituir el silenci, el mètode emprat resulta incoherent amb la conducta que es volia eradicar. Per altra banda, no es pot pas dir que la desproporcionada reacció del bibliotecari tingui caràcter preventiu, perquè qualsevol dia es pot reproduir una situació similar. És recomanable repetir la mateixa jugada fins a l’infinit?

Salvant totes les distàncies, considero que ha passat quelcom semblant amb la destitució d’Anna Tarrés, després que aquesta hagi enlairat al podi olímpic un esport pràcticament desconegut a casa nostra. Suposadament, la Federación Española de Natación pretenia acabar amb les pràctiques vexatòries de Tarrés cap a les competidores però la metodologia emprada per aconseguir aquest objectiu és, com a mínim, discutible. D’un dia per l’altre, s’ha destapat la caixa dels trons i aquella a qui havien considerat una brillant entrenadora ha esdevingut una diablessa sense escrúpols. Fernando Carpena ha acomiadat la hipotètica maltractadora per telèfon, en una conversa de pocs minuts, sense oferir-li la possibilitat de comunicar personalment la nova situació a les nedadores. Per acabar-ho d’arrodonir, s’ha organitzat un deplorable judici mediàtic, en el qual no ha quedat gens clar si Tarrés és una persona exigent i severa o bé practica el mobbing més salvatge. Fins i tot en el supòsit que les gravíssimes acusacions de les expupil·les fossin certes, caldria qüestionar-se si és coherent pagar amb la mateixa moneda al botxí, amb la finalitat de protegir la integritat moral de les víctimes. Es pot caminar cap a un horitzó més amable, a través d’estratègies tan barroeres?

Quan és hora de prevenir la violència perversa en una organització, és aconsellable seguir un procediment rigorós, que n’examini les causes i valori múltiples factors, tan intrapersonals com interpersonals. Així doncs, a banda de donar una puntada de peu a la dolenta de la pel·lícula també caldria esbrinar si es prendrà alguna mesura addicional, per tal d’evitar els abusos en el futur. Finalment, és necessari recordar que l’assetjament psicològic pot tenir conseqüències devastadores sobre la salut. Al meu entendre, no es tracta d’un afer que es pugui bandejar alegrement a través d’una carta, un missatge al blog o quatre declaracions a la ràdio. Per tal d’avaluar-lo correctament es requereix un procediment complex, el qual inclou entrevistes en profunditat, històries de vida i/o qüestionaris (Fernández-Ríos, 2006).  Ignoro si les damnificades han seguit aquest procés. En qualsevol cas, no penso que la nova etapa de la sincronitzada comenci amb massa bon peu. Desitjo  sincerament que la incoherència no es traslladi a la piscina. Tant de bo que l’equip ens segueixi enlluernant com fins ara i s’aclareixi l’enorme embolic. En aquest país, devastat pels miserables, prou que ho necessitem.

Referència

Fernández-Ríos, L. (2006). Aspectos psicológicos del acoso moral (pp. 450-475).En J. C. Sierra, E. M. Jiménez  y G. Buela-Casal (Coords.). Psicología forense: manual de técnicas y aplicaciones.  Madrid: Editorial Biblioteca Nueva.