Contra l'Espanya dels dinosaures

Una coneguda teoria sosté que els dinosaures van extingir-se durant la Transició però l’actualitat demostra que encara sobreviuen agressius exemplars, plàcidament instal·lats en l’hàbitat del poder. Paral·lelament, proliferen les espècies intel·ligents i evolucionades, que pugnen per eradicar-los definitivament dels àmbits d’influència

Existeix una Espanya inculta, casposa, anacrònica, essencialista, colpista, corrupta i masclista de la qual bona part de ciutadans –catalans i espanyols- ens voldríem emancipar. Una Espanya amb la qual la Catalunya de la puta i la Ramoneta ha fet tractes prou rentables, des d’un punt de vista estrictament interessat i electoralista. Si fem cas a la Història oficial, hauria de resultar senzill foragitar els elements reaccionaris de les altes esferes, perquè la pell de brau va transitar per una modèlica Transició. La crua realitat, però, demostra que no és gens fàcil cercar el camí de la llibertat perquè les grotesques bèsties del passat encara romanen ben acomodades a la poltrona i tenen plena capacitat per reprimir brutalment les ànsies progressistes de la població. El seu rugit és com un rum-rum permanent de fons, amb el qual ens hem resignat a conviure. La millor manera de tirar endavant amb un xic de serenitat és ignorar els comentaris ofensius perquè, d’altra manera, viuríem permanentment crispats. Discutir-hi és com admetre que el seu discurs té legitimitat democràtica.

Quan ens endinsem en el perillós terreny del totalitarisme és convenient passar directament a l’acció. No paga la pena entretenir-se ni un minut en provar de fer reflexionar els dinosaures perquè la seva impermeabilitat al diàleg ha quedat perfectament palesa en el decurs dels anys. Darrerament, han sorgit impulsos ferotges, de les tenebres de l’inconscient col·lectiu, als quals és del tot necessari donar una resposta immediata. Podríem recitar una llarga llista de noms, que ens han posat els pèls de punta però ens deturarem en tres fenòmens del castís feixisme hispànic: Aleix Vidal-Quadras, Guillermo Fernández-Vara i José Manuel Castelao. Amb aquesta fauna ibèrica, no és d’estranyar que arreu del món ens posin com a paradigma de la catàtrofe. Va succeir durant les eleccions franceses i ara es repeteix la jugada en les nord-americanes. Els candidats amenacen els ciutadans amb acabar com Espanya, si s’opta per l’adversari polític a les urnes. Ningú no desitja el destí d’aquesta pàtria arnada, inigualable model de fracàs.

AleixVidal-Quadras ens ha inundat amb la seva bromera rància durant molts anys. Ell deu pensar que ens delecta amb observacions d’un refinat nivell intel·lectual. Recordo especialment unes declaracions sobre la millor manera de solventar la crisi de l’Alakrana. En un programa ultraconservador, Don Alejo sentenciava: “Hay que  dejar Somalia lisa como una tabla, ¡verás que tranquilitos se quedan!”. Tota una exhibició d’alta diplomàcia, que deu haver heretat dels avantpassats esclavistes. En la mateixa línia conciliadora, recentment, el popular ha proposat que la Guàrdia Civil contribueixi a intervenir les institucions catalanes, amb la finalitat de frenar l’onada independentista. Tant de temps remenant la cua per Europa i encara no s’ha assabentat que el dret d’autodeterminació dels pobles està protegit per la Carta de les Nacions Unides i el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de l’ONU. La febre colpista està completament fora de lloc però Vidal-Quadras encara té prou nervi per defensar-se dels radicals. Afortunadament, amb la intenció de sufocar-li els deliris militars, ja s’han reunit milers de signatures, en un document on es sol·licita que sigui cessat de les seves funcions al Parlament europeu.

Val a dir que Guillermo Fernández-Vara ha escollit igualment la via de les amenaces. Esfereït per les pulsions separatistes perifèriques, el líder socialista ha suggerit que si Catalunya s’independitzés, els milers d’extremenys que van ser sostrets de la seva terra natal haurien de retornar al lloc d’origen. O sigui, que no es tracta d’éssers humans que poden escollir lliurement on desitgen viure sinó que s’hi refereix com una mena de mercaderia, que pot ser transportada d’aquí cap allà, al marge de sentiments, voluntats i experiències. Les persones que s’han sentit al·ludides per les dures paraules, han expressat una contundent repulsa i han defensat la seva dignitat, així com la de les terres catalana i extremenya. Imagino que Fernández-Vara és incapaç d’entendre conceptes com pluralitat o doble nacionalitat. Com s’ha vist, té una plasticitat cerebral amb uns límits bastant definits.

Finalment, la joia de la corona: l’inefable José Manuel Castelao (PP). Ni en un manual d’adoctrinament de la dona perfecta del franqusime, hi trobaríem frases d’una grolleria similiar a la que ha  escopit el president del Consell General de la Ciutadania Espanyola a l’Exterior: “Las leyes son como las mujeres, están para violarlas”. ¿Quin pervers recorregut mental segueix un individu capaç de fer afirmacions com aquesta? ¿Per quin motiu el nostre sistema l’acull i el propulsa cap a càrrecs de tanta responsabiltat? Castelao ha abandonat la cadira però no ha admès les conseqüències del seu error sinó que ha argumentat als mitjans que la renúncia respon únicament a motius personals. Suposo que no creu que ens empassem les seves mentides decrèpites. Comptat i debatut, tampoc cal que s’hi esforci massa. Determinats dinosaures, promotors orgullosos de la violència de gènere, els volem fora del poder per sempre. Sobren més paraules.