La mala divulgació

Foto d'A.Bello. Extreta de La Vanguardia.

Llegeixo un titular al suplement “es” del diari dels Godó, que em fa reflexionar una bona estona. En ocasions, els interrogants se m’enganxen com una xinxa i no m’abandonen fins que provo d’organitzar-los. L’esmentat setmanari té una obstinada afició pels reportatges pseudocientífics, que acompanya de dissenys la mar de bonics. En la meva modesta opinió, els temes de fons no sempre són reeixits. Tot sovint em fa la impressió que s’han limitat a produir un vulgar refregit, sense un criteri ben fonamentat, que basteixi els continguts de la solidesa necessària. Penso que es tracta d’un mal bastant estès, entre els pretesos experts en totes les matèries possibles, principalment en aquest país. Malgrat que es donin aires de Carl Sagan, alguns set-ciències no passen de ser venedors de mantes.

Val a dir que parteixo d’un notable escepticisme, pel que fa a la incursió de la premsa en el terreny científic. El periodisme persegueix els cops d’efecte i els enunciats contundents, mentre que la ciència té la missió de submergir-se en la feixuga complexitat, amb totes les angoixes que això comporta. Es pot tractar d’una simbiosi d’allò més interessada, atès que s’espera que una faci d’altaveu de l’altra. D’aquesta manera, es facilita que les novetats arribin al gran públic. Si s’escau, es promociona algun producte miracle, d’aquells que fan estralls a les farmàcies. En sintonia amb la decadència generalitzada, el frau també ha tacat les millors publicacions científiques. Si voleu saber-ne més, us recomano que llegiu aquest revelador article del catedràtic de cirurgia de la UAB, Antoni Sitges Serra. El progressiu enduriment del món del coneixement és un tema apassionant i estic convençuda que si s’estirés el fil, fins a les darreres conseqüències, més d’una vaca sagrada es posaria a tremolar.

El titular de què us parlo està estampat a la portada, al damunt de la imatge d’un senyor gran que somriu alegrement, a dins d’una piscina. Fa referència a la felicitat durant la vellesa. És tota una promesa. Diu així: “El mejor momento. Los mayores, más satisfechos con la vida que los jóvenes”. Caram, quina troballa. A l’interior, es parla d’un conjunt de treballs que avalen la taxativa sentència. Val a dir que no es defineix clarament el concepte de felicitat, ni tampoc s’expliciten les característiques de les mostres. Ignorem si les persones grans que han participat en els estudis gaudeixen de bona salut, tenen un elevat estatus econòmic, mantenen bones relacions familiars o porten un ritme de vida actiu. Habitualment, els ancians més fràgils queden exclosos d’alguns estudis vinculats als constructes positius.

S’han tirat endavant nombroses investigacions, que demostren que les persones grans, en diferents països, valoren positivament el seu envelliment, fins i tot quan sofreixen algunes malalties cròniques o discapacitats. Ara bé, la relació amb el cicle vital no em sembla tan clara. Per exemple, el CIS ha publicat resultats que mostren que la satisfacció amb la vida decreix, en el decurs dels anys. També s’han escrit articles que indiquen que els índexs de depressió i ansietat, poden augmentar, a mesura que envellim. Ras i curt, les conclusions no són tan evidents. Ni en un sentit, ni en l’altre. Existeix un complex debat al respecte, el qual, per altra banda, no és cap novetat sinó que es remunta a la Grècia clàssica. Tampoc podem obviar que el col·lectiu de la gent gran és especialment vulnerable, en contextos de crisi financera. Estic plenament a favor de combatre dels prejudicis negatius, associats a la vellesa, però també crec que una visió excessivament edulcorada fa perdre de vista les necessitats específiques, que cal atendre amb urgència, en aquests moments tan delicats. No convindria reivindicar-les, amb més força que mai, enmig de tantes tisorades?