Jordi Llovet en la foscor
El catedràtic Jordi Llovet, vist per Pedro Madueño
El divendres al vespre, en tornar de treballar, em vaig trobar amb la desagradable notícia que, al centre del meu poble, tornàvem a estar sense llum. El record de la nevada del març de 2010 i les limitacions que se’n varen derivar, activen el dubte raonable de si es restituïrà properament la normalitat, malgrat que les autoritats competents assegurin que s’hi treballa a consciència. Si et diuen que trigaran trenta minuts en arranjar-ho, pots comptar perfectament que en menys de tres hores no estarà arreglat. Les inclemències del temps són un bon motiu per neguitejar-se, especialment quan les bombetes comencen a fer pampallugues. Val a dir que aquell dia no bufava la tramuntana ni plovia a bots i barrals, per la qual cosa la meteorologia quedava descartada com a hipòtesi causal de l’apagada. En preguntar als veïns, la rocambolesca història que circulava era la següent: els professionals sanitaris d’una ambulància, atenien una dona de Palafrugell, que havia patit un problema cardíac i van haver d’utilitzar el desfibril·lador. En posar-lo en funcionament, es va sentir un soroll (flas!) i la llum se’n va anar. Confesso la meva profunda ignorància en matèria elèctrica però dubto que un aparell tan insignificant tingui prou capacitat per deixar un munt de comerços, restaurants i domicilis a les fosques. En principi, la cosa havia de solucionar-se en un termini màxim de noranta minuts. Vaig deambular pel centre, per fer la tafanera i vaig topar-hi amb un parell d’operaris, amb aspecte de Pepe Gotera y Otilio, que donaven voltes prop de l’església. En preguntar-los si havien localitzat l'avaria, un d’ells va exclamar: no ho sé, l’estem buscant!
Vaig conversar amb uns quants veïns, sobre els amargs problemes de la crisi i el desgavell que havia ocasionat aquell imprevist. Vaig tornar a casa amb l’ànima als peus. Impossible cuinar res calent ni tampoc dutxar-se. Per tal de poder llegir un assaig que havia tret de la Biblioteca de Palamós, vaig resseguir el passadís de casa, amb la pantalla del mòbil. Com que em trobo immersa en una mudança i gairebé tot està embalat en caixes, em va costar una bona estona localitzar la llanterna. De poc que no em foto de lloros. En aquest lamentable estat de coses, vaig començar la lectura d’Adéu a la Universitat (Galàxia Gutenberg), del professor Jordi Llovet. I vet aquí que, en un tres i no res, vaig oblidar completament les adverses penalitats circumdants. La fenomenal erudició de l’autor és un bàlsam per a l’esperit i encara que la metàfora resulti tronada, una guia dins la gola del llop, que necessitem com l’aire que respirem, si no ens volem perdre en la temible boscúria. No crec que trigui gaire a concloure la lectura, perquè m’ha subjugat profundament i amb prou feines me’n puc apartar (maleïdes obligacions). El fet que un home de la seva talla intel·lectual hagi hagut de jubilar-se prematurament de la Universitat, em sembla una tragèdia sense pal·liatius. Que Hölderlin i Goethe ens il·luminin, perquè el camí serà tortuós. La llum va tornar a la una de la matinada.
Comentaris