Les dèries del petit Artur

Artur Mas, quan era un infant. Foto extreta del web de la Generalitat.

Quan es forma el nucli dur de la personalitat humana? Aquest interrogant ha suscitat l’interès dels autors més destacats en l’àmbit de la psiquiatria i ha generat una quantitat important de recerca, que es projecta cap al futur. Malgrat les infinites discrepàncies, hi ha un ampli acord en el fet d’assenyalar la infància com un moment clau en la formació de la mateixa. Per explicar determinats episodis crucials, siguin constructius o destructors, podem recórrer als primers anys de la nostra vida i cercar-hi, amb més o menys fortuna, algunes possibles respostes. De la mateixa manera, ens interessa tenir detalls sobre el recorregut existencial dels genis il•lustres, per comprendre millor la procedència de les seves obres brillants, així com d’aquelles excentricitats quotidianes, que els apropen als comuns mortals.

Si algun personatge rellevant mostra la cara més obscura, també provem de localitzar quin capítol del passat remot podria clarificar-lo. A Catalunya, arran de l’espoli del Palau de la Música, el perfil dels saquejadors més nostrats ha generat un interès insospitat. Ha fet córrer cabdalosos rius de tinta, tot deixant en segon pla les evidents complicitats de l’entorn, que difícilment arribarem a conèixer en profunditat. Malauradament, ja ens comencem a acostumar a l’arxivament de casos i la sospitosa torticoli que pateixen certs jutges, quan topen amb casos delicats. Per més que xisclin els tertulians de sempre, veiem ben clar que hi ha una llei de primera categoria, dissenyada pels lladres de coll blanc i una altra de segona fila, pels delinqüents de perfil baix. El darrer llibre publicat sobre l’hàbil saquejador, Fèlix Millet: el gran impostor, s’ha situat al capdamunt de la llista de vendes. Per entendre millor la naturalesa malsana dels seus actes, l’autor, el periodista Jordi Panyella, va parlar amb el seu germà Xavier, que va rememorar la coneguda anècdota dels caramels (pàg. 80):

“Xavier Millet sosté que l’afany del seu germà per fer diners de forma fàcil i ràpida és patològic. Explica que, de petits, a casa, quan feien anys els obsequiaven amb una paperina de caramels. En Fèlix els agafava i els oferia als germans a canvi de diners. “Jo li deia al meu germà gran, en Joan, que no n’hi comprés perquè ja sabia què passava l’endemà”, recorda. I l’endemà en Fèlix Maria es posava a plorar, bramava pels caramels que ja no tenia, i el seu germà els hi tornava. En Fèlix Maria, però, es quedava els diners per a ell. Tot i això, tot i ser conscient de les maleses del seu germà, Xavier Millet acudia al seu auxili sempre”

Xavier Millet va haver de socórrer el seu germà quan eren menuts i també ho faria més endavant, per mirar de salvar-lo de les urpes de l’alcoholisme o treure'l de la presó Model, on va ingressar l’any 1983, pel cas Renta Catalana. La senzilla anècdota infantil, explicaria prou bé l'afany per estafar i acumular fortuna, que l’ha acompanyat durant llargues dècades de rapinya descontrolada i excessos de tota mena. Igual que el seu germà protector, sempre hi hauria algú que el recolzaria, o decidiria mirar cap a una altra banda, quan presenciava les clamoroses irregulartitas del Palau. La xarxa de suport de què gaudia el lladregot és, al meu entendre, la part més interessant i tèrbola de l'orgia de milions.

Quan llegia l'episodi de la infància dels Millet, immediatament, em va venir a la memòria una anècdota que va sorgir en un reportatge de TV3, dedicat a glossar la figura de l’actual President de la Generalitat, abans que guanyés les eleccions. Els polítics també són aficionats a repassar l’àlbum dels records, amb la finalitat d’ensucrar-lo tant com puguin, per dibuixar-se, si poden, una aureòla de sagrat virtuosime i justa debilitat. Candidat Mas, president Mas: Compte enrere, va ser un delicat massatge terapèutic, que va comptar, entre d'altres, amb la presència de la família. La mare de l’afalagat, Montserrat Gavarró, va donar la següent resposta, quan van preguntar-li si Artur Mas havia estat un fill trapella (minut 25):

“El seu adjectiu era fer la quisqui als seus germans i sobretot al seu germà i li deia: nen, Joan! Llavors jo els castigava, un a dins d’un armari i l’altre al quarto de bany i ell els hi feia la quisqui fins que ploressin i llavors, quan ploraven, ja estava content"

De ben petit, doncs, el President tenia la curiosa afició de tocar el voraviu als altres i no es quedava satisfet fins que els feia bramar. La comparació amb l’actualitat és gairebé inevitable. Entre el presumpte finançament irregular de CDC, la política de tisorades indiscriminades i el pacte enverinat amb Alícia Sánchez-Camacho, el senyor Mas ha aconseguit, una vegada més, fer enrabiar considerablement la parròquia. Gairebé mig país està en peu de guerra, propis i estranys comencen a témer la perillosa deriva del vaixell comandat pel capità Artur. Queda el dubte de saber si el màxim responsable d'aquest desgavell, encara gaudeix, mentre burxa les ferides més profundes. Sigui com sigui, l’ombra del Majestic és allargada i les enquestes li auguren una davallada important dels vots. Lamentablement, tant a la política com a la vida, hi ha coses que mai no canvien.