MWC sense maquillatge

Al final de Les amistats perilloses la pèrfida aristòcrata interpetada per Glenn Close s'asseu en el seu tocador. Es prepara per retirar-se les successives capes de maquillatge que li cobreixen el rostre. És el moment culminant de la història, marcada per les baixes passions, ordides en la penombra i després desplegades amb càustica delectació, tot prescindint de qualsevol sentiment de compassió. En aquell instant transcendental, a la Marquesa de Merteuil no li cal fingir, ja que es troba, sense còmplices ni aduladors, en solitud, enfront d’ella mateixa. Hi sobren les intrigues i els enganys, és impossible escapolir-se de la terrible evidència que li retorna el reflex que té al davant, quan la cara està neta, de pólvores i perfums. Aquella mirada perduda i desconcertada constitueix una de les escenes que més m’ha impressionat de la seva carrera artística. L’espectador gairebé pot escoltar els interrogants interns i silenciosos. De què ha servit, tot aquest joc enverinat? Qui és aquesta dona que observo, en realitat?

Fa uns dies, al programa Salvados, el follonero Jordi Évole li preguntava a l’exfiscal en cap del TSJ de Catalunya, Josep Maria Mena, què n’obtenia de la feina un professional de la seva talla, si no es deixava seduir per les més altes esferes del poder. L’interlocutor va respondre, senzillament, que la necessària retribució econòmica i el fet de mirar-se al mirall i dir-se a si mateix que no era cap fill de puta. Poca cosa més, va assegurar, ben convençut, davant de la càmera. Aquesta ineludible confrontació personal, al meu entendre, es pot traslladar al pla col•lectiu. Resulten evidents els insistents esforços per camuflar les realitats desconcertants, que s’amaguen sota d’enulluernadores campanyes publicitàries. Els pretesos periodistes estan cada cop més allunyats de segons quines misèries. La seva funció és, fonamentalment, la de posar coloret o escampar colònia sobre les conxorxes de les elits. Amb tot, és impossible disimular-ne la fortor, de tan podrida com està la família.

En el marc del Mobile World Congress, vaig trobar paradigmàtica la intervenció d’un treballador de TMB al telenotícies. Feia esment a la vaga que es volia convocar i que, segons exlicava, representava la Barcelona que sofreix i s’oculta darrere el bonic aparador de la propaganda oficial. Sens dubte, els mitjans s’encarreguen de transmetre-la de forma diligent, tot criminalitzant els pobres desaprensius que gosin tacar-la amb les seves inaguantables reivindicacions. Que si el preu desorbitat del transport públic, que si el salari indigne, que si la retallada dels serveis… Alguns tertulians fan esforços per comprendre’n la desesperació però de seguida tornen al carril que els ha estat assignat. En definitiva, el plat calent a taula i la seguretat que també voldrien els ciutadans angoixats, que surten al carrer a defensar els nostres drets.

Podem anar un xic més amunt, per donar un cop d’ull a la inquietant rebotiga de la milionària indústria dels mòbils. Les campanyes dels gadgets més innovadors són tan seductores que és impossible no esdevenir-ne devot. Poc importen les guerres pel coltan del Congo, on es violen brutalment els drets humans; l’espiral de consumisme desfermat o la progressiva degradació mediambiental. Des de les tribunes mediàtiques ens repeteixen sense parar que no és moment per pensar més enllà del futur immediat, malgrat que aquesta actitud ens hagi conduït cap al desastre. Un cop més, ens  trobem al bell mig del ball de màscares. Ens agradi o no, toca ballar-hi.