La política necessita un lífting

La transformació de María Teresa Fernández de la Vega ha  reactivat la polèmica sobre l'ús i abús de la cirurgia estètica. Foto: diari Ara.

Al meu entendre, el debat es cenyeix a una pregunta fonamental: on és el límit? Aquesta qüestió, per la seva banda, conté una doble cara. La més coneguda és la del negoci, que  presenta serioses dificultats per posar barreres a certes pràctiques. Ho hem dit moltes vegades, en aquest blog, l'afany de lucre, malauradament, guanya massa sovint la partida a la bona praxi professional, sense que es prenguin mesures efectives per evitar-ho. Si es posen els números en un platet de la balança i a l'altre hi col·loquem la preocupació per la salut dels pacients, és altament probable que el compte corrent tingui un pes superior, que acabi per decantar-la.

Però hi ha una altre desequilibri, de la mà de l'usuari, que té la responsabilitat d'estar ben informat i cercar les teràpies més adequades i efectives. En ocasions, els psicòlegs coneixem persones que han tingut un recorregut existencial tortuós, que els ha passat factura en el mapa d'imperfeccions i atractius que és la pell humana. Tindrien l'oportunitat de revertir la situació, tot canviant els hàbits alimentaris o abandonant certes addicions, per exemple. Podrien realitzar més exercici físic, practicar relaxació, deixar de banda les relacions patològiques, cercar nous horitzons laborals. Podrien trucar aquella persona estimada, que sempre és allà per ajudar-les. En comptes d'optar per aquests saludables girs vitals, en comptes de cercar l'autèntica font del malestar, decideixen entrar al quiròfan per obtenir una momentània pujada de l'estat d'ànim, que els acaroni l'autoestima durant una temporada, fins que els conflictes brollin novament a la superfície. Els problemes de fons, doncs, queden arraconats, en un segon pla.

En l'àmbit de la política, si fa no fa, succeeix una cosa similar. Personalment, hi trobo una certa analogia. Contemples el cartell electoral del candidat. Saps que fa anys i panys que és a primera línia i n'ha fet de tots colors. Més li valdria agafar la maleta i deixar pas a noves cares, joves o envellides, que aportessin aire fresc al seu partit i una dosi d'esperança als castigats votants. Però no. S'estimen més tenyir-se el cabell de forma ridícula. S'estiren la pell fins a la inversemblança i després es pinten un somriure als llavis, com si res no hagués passat. En el pitjor dels casos, neguen amb vehemència el seu pas pel quiròfan. Si, la política necessita un lífting. Però de tipus ètic, no pas estètic. I això no hi ha bisturí que ho arregli.