El capitalisme no se'n surt

Disturbis a Londres. Imatge extreta de Google.

L’any 2006, un empleat de Standard&Poor’s expressava les intencions dels membres del seu ram, en un correu electrònic: “Esperem ser rics i retirar-nos, abans que aquest castell de cartes s’ensorri”. No es pot pas dir que els seus plans fracassessin. Arran del crash del 2008, el castell ens va caure al damunt. Mentre l’economia mundial feia un pet com una gla, el compte corrent dels qui haurien d’haver aturat la ruïna col·lectiva, creixia exponencialment, fins a xifres inimaginables. Cap d’aquests multimilionairs ha passat comptes amb la justícia, per la seva malaltissa ambició, propera a la ludopatia.

Encara pitjor: aquelles agències de rating que varen atorgar la màxima qualificació als productes financers escombraria són les mateixes que, actualment, han d’avaluar la solvència econòmica de diversos països. Els antecedents de corrupció, manipulació i xantatge no han impedit de cap manera que es mantinguin en l’elit financera i segueixin movent els fils del poder polític, a l’ombra. A diferència dels tirans del S.XX, els dictadors contemporanis ni tan sols gosen mostrar-nos el rostre. Representen, simplement, els mercats. Com un temible criminal de la saga de James Bond, es mantenen en un inquietant anonimat. Em pregunto fins a quin punt no haurien de figurar en els cartells electorals, atès l’escàs marge de maniobra que permeten als diferents governs, massa afeblits i corromputs, per plantar-los cara. Ben lluny d'aplicar les medecines necessàries, han infligit encara més dolor: retallades socials i sanitàries, operacions policials maldestres i enganys sistematitzats.

Més enllà del vandalisme o el suïcidi, temes recurrents en els mitjans, les creixents diferències econòmiques tenen repercussions serioses i preocupants, a llarg termini. Ho explicava molt bé el brillant i enyorat historiador britànic, Tony Judt (El món no se’n surt, pàgs. 24-30) :

“La pobresa és una abstracció, fins i tot per als pobres. Tot i així, els símptomes d’empobriment col·lectiu ens envolten. Autopistes malmeses, ciutats en fallida, ponts que s’esorren, escoles malbaratades, desocupats, infrassalariats i no assegurats. Tot indica un fracàs col·lectiu de la voluntat. Aquestes mancances són tan endèmiques que ja no sabem com parlar de què falla, i menys encara posar-nos a arreglar-ho. Tanmateix, en passa una de grossa. Mentre els Estats Units pressuposten desenes de milers de milions de dòlars en una campanya militar fútil a l’Afganistan, ens neguitegem davant les implicacions de qualsevol augment en la despesa pública en serveis socials o infraestructures.

Per comprendre l’abisme en el qual hem caigut, cal mesurar primer l’abast dels canvis que ens hi han arrossegat. Des de les acaballes del segle XIX fins als anys setanta del segle XX, la desigualtat a les societats avançades d’Occident van anar minvant. Gràcies als impostos progressius, subsidis governamentals per als pobres, provisió de serveis socials i ajuts contra greus infortunis, les democràcies modernes esmussaven els extrems de riquesa i pobresa.

Val a dir que hi subsistien grans diferències. Els països d’arrel igualitària escandinaus i les societats notablement més contrastades del sud d’Europa eren inconfusibles; les terres anglòfones de l’Atlàntic i de l’imperi Britànic seguien reflectint antigues distincions de classe. Cada país a la seva manera, però, es veia afectat per una intolerància creixent envers la desigualtat inmoderada, i encetaven la provisió pública per compensar deficiències privades.

En els darrers trenta anys hem llençat tot això a les escombraries. Sens dubte, la cosa varia d’un país a l’altre. Els extrems més pronunciats de privilegi privat i indiferència pública ha rebrotat als Estats Units i el Regne Unit, epicentres de l’entusiasme dels mercats liberalitzats. Tot i que països tan allunyats entre si com Nova Zelanda i Dinamarca, França i Brasil han sofert temptacions periòdiques, cap no ha igualat la Gran Bretanya o els Estats Units en el seu ferm compromís per desmuntar dècades de legislació social i supervisió econòmica.

El 2005, el 21’2% dels ingressos nacionals als Estats Units es concentrava en tan sols l’1% dels contribuents. El 1968, el presidents de General Motors s’embutxacava, entre paga i beneficis, unes seixanta-sis vegades la suma del que guanyava un treballador mitjà de GM. Avui dia, el president de Wal-Mart s’enduu nou-centes vegades el salari del seu treballador mitjà. De fet, la riquesa de la família del fundador de Wal-Mart aquelll any es va estimar, si fa no fa, en el mateix (noranta mil milions de dòlars) que la del 40% menys privilegiat de la població estatunidenca: cent vint milions de persones.

També el Regne Unit és avui més desigual -en ingressos, riquesa, sanitat, educació i possibilitats de vida- que en cap altre moment dels dels anys vint del segle passat. Hi ha més nens pobres al Regne Unit que en qualsevol altre país de la Unió Europea. Des del 1973, la desigualtat salarial ha augmentat més que en cap altre lloc, tret dels Estats Units. La majoria de nous llocs de treball creats a la Gran Bretanya entre el 1977 i el 2007 corresponia als extrems més alt i més baix de l’escala salarial.

Les conseqüències són evidents. S’ha produït un col·lapse en la mobilitat intergeneracional : en contrast amb els seus pares i els seus avis, els nois d’avui al Regne Unit i als Estats Units tenen molt poques possibilitats de millorar les condicions sota les quals van néixer. Els pobres continuaran sent pobres. Els desvantatges econòmics per a la immensa majoria es tradueixen en mala salut, oportunitats educacionals perdudes i -cada cop més- els símptomes més coneguts de la depressió : alcoholisme, obesitat, ludopatia i petita delinqüència. Els aturats o sotsocupats perden les competències assolides i passen a ser cada cop més balders per a l’economia. De tot plegat, se’n deriva sovint ansietat i estrès, malalties i mort prematura.

La disparitat en els ingressos agreuja els problemes. En aquest sentit, la incidència dels trastorns mentals està estretament relacionada amb el nivell d’ingressos als Estats Units i el Regne Unit, mentre que ambdós índexs van prou deslligats a la resta de països continentals europeus. Fins i tot la confiança, la fe que dipositem en els conciutadans, empitjora amb les diferències en els guanys : entre el 1983 i el 2001, la malfiança va augmentar sensiblement als Estats Units, el Regne Unit i Irlanda : tres països on el dogma de l’interès privat desfermat es va aplicar més assíduament a les polítiques públiques. En cap altre país podia trobar-se un augment semblant de la desconfiança mútua.

Dins de cadascun dels països la desigualtat també condiciona de manera determinant la vida de les persones. Als Estats Units, per exemple, les possibilitats de viure una vida plena i saludable van estretament lligades als ingressos de cadascú: els residents d’àrees benestants poden esperar viure més i millor. Les joves dels estats més pobres dels Estats Units tenen més probabilitats de quedar-se embarassades a l’adolescència que les d’estats més acabalats. Igualment, un noi d’una àrea desafavorida té més probabilitats d’abandonar l’institut que no tindira si els pares gaudissin d’uns ingressos estables mitjans i visquessin en una zona pròspera. Pel que fa als nois pobres que continuen estudiant, el seu rendiment és més baix, tenen notes pitjors i aconseguiran feines menys satisfactòries i mal pagades.

Així doncs, la desigualtat no és unicament lletja en ella mateixa, sinó que va clarament lligada a problemes socials patològics que no podrem tractar adequadament si no els ataquem d’arrel. Hi ha raons que expliquen per què la mortalitat infantil, l’expectativa de vida, la criminalitat, la població empresonada, les malalties mentals, l’atur, l’obesitat, la malnutrició, l’índex d’embarassos a l’adolescència, el consum de drogues, la inseguretat econòmica, l’endeutament personal i l’ansietat són molt més marcats als Estats Units i el Regne Unit que a l’Europa continental.

Com més ampli és el salt entre uns quants rics i els molt empobrits, pitjors són els problemes socials. I l’apreciació val tant per a països rics com pobres. Allò que importa de veritat no és com és de ric un país, sinó quanta desigualtat enregistra. Així, Suècia o Finlàndia, dos dels països més rics del món segons ingressos per persona o PIB, mostren un contrast modest entre els seus ciutadans més rics i els més pobres, a l’hora que encapçalen els índexs de benestar mesurable a tot el món. Contràriament, als Estats Units, més enllà de la immensa riquesa acumulada, sempre surten malparats en aquestes taules. Gastem sumes colossals en sanitat, però l’esperança de vida als Estats Units queda per sota de Bòsnia i tot just per damunt d’Albània.

La desigualtat és corrosiva. I podreix la societat des de dins. L’impacte de les diferències materials triga un pèl a manifestar-se, immancablement, però, la competència per l’estatus i pels béns de consum augmenta; la gent comença a experimentar un sentiment creixent de superioritat ( o d’inferioritat ) en funció d’allò que posseeix; els prejudicis envers qui ocupa els graons inferiors de l’escala social s’accentuen; el crim es dispara i les patologies lligades als desavantatges socials guanyen pes. El llegat de la riquesa sense aturador és decididament amarg.”

Malgrat les flagrants negligències actuals, els fanàtics del neoliberalisme han contribuït, durant dècades, a accentuar les diferències entre rics i pobres. Una fractura que l'esmorteïda socialdemocràcia tampoc ha sabut reparar. Els ciutadans, entregats al ball frenètic que ha imposat el capitalisme salvatge, hem esdevingut cecs davant de l’evidència. Tal vegada sigui aquest, el preu de l’amnèsia històrica. Nosaltres no hem sortit pas indemnes de la catàstrofe, com els taurons de Wall Street. Bona part de la població ha patit de forma tràgica la completa desregulació dels mercats, heretada de l’era Reagan. Després de la caiguda del Mur de Berlín, semblava que tot era possible. Hem obidat que els límits són imprescindibles, formen part de la condició humana. D’altra manera, com ja ens mostrava la mitologia grega, la derrota dels titans esdevé inexorable. Sense mesures de control, s’imposa la dictadura. Després arriba l’hecatombe. El nou ordre de consciència, era expressat pels clàssics en la dinastia de déus i deesses de l'Olimp. De forma anàloga, les protestes cíviques -que no la barbàrie- ens empenyen cap un horitzó més amable. Potser nosaltres no en gaudirem. Amb tot, com apunta l'escriptor uruguaià Eduardo Galeano, l'utopia serveix per caminar. Ara no podem aturar-nos.