En el país dels crancs

Tinc la sensació d'haver recalat en el país dels crancs, a dins d'una nau a la deriva. Aquesta és la meva visió surrealista de la proposta de reforma de la Constitución Española. Penso que la sobtada necessitat de fer un moviment enrere, pretén impedir l'imprescindible pas endavant. Els canvis en l'article 135, en cas de produir-se, ens lligarien de mans i peus.

Em preguntava com reaccionarien el FMI, el Banc Mundial, els mercats i la Unió Europea. La colla d'entitats abstractes que regeixen el nostre destí. La brutalitat policial i la mordassa mediàtica no han estat suficients per apaivagar les protestes indignades. Al contrari. La ferma oposició de bona part de la ciutadania, vers les violentes mesures neoliberals, s'havia consolidat en el transcurs dels mesos. Calia frenar les càndides proclames de llibertat d'una manera més expeditiva. No es tractava d'escoltar les demandes de justícia social, evidentment. Ni de donar crèdit a les propostes de progrés, en matèria democràtica. Tampoc era convenient potenciar les veus de prestigiosos economistes, que afirmen que l'empobriment de l'Estat del benestar va justament en contra de la recuperació econòmica. Els magnats de les finances s'han tret un altre as de la màniga.

Aquí no es discuteix el camí de sortida del forat de la crisi sinó la forma de mantenir una magnífica quota de poder, sense que sorgeixin més traves indesitjables. Es tractava, doncs, de proposar una involució. De tramar un cop d'estat econòmic, amb premeditación y alevosía. A l'estiu, sota un sol de justícia. Sense possiblitat de referèndum. Els temps ja no estan per treure les pistoles però si que es poden buscar portes del darrere. S'han sofisticat les formes però el fons és el mateix. Si volem eixugar el deute, no queda altre remei que reduir el dèficit per la via de les retallades. O sigui: pensament únic i a callar la boca. Mentrestant, el sector privat es renta les mans. Paral·lelament a les doloroses tisorades i les reformes a traïció, hem de suportar injeccions de moralina papal intravenosa i religió futbolera pels quatre costats. Amb tot, conservo l'esperança que encara es pot revertir la situació. No suporto pensar que anem enrere, com els crancs. M'agradaria tornar a pujar al vaixell i continuar amb el feixuc viatge.