Aznar, després del poder

Aznar parla de si mateix, a la sèrie documental Sense Ficció

Com que l'època estival no dóna per gaire, en matèria mediàtica, s'utilitza el clàssic recurs de la reemissió de programes, per si algú corria despistat durant la temporada i es va perdre alguna cosa interessant. Un exercici que no és exclusiu dels mesos d'estiu, dit sigui de passada. Superada la calor, ens quedarà la TDT, monstruós calaix de sastre, on hi té cabuda pràcticament tota la història de la tele. No hi ha cap motiu per desesperar-se, doncs, queda memòria per anys.

La lloada sèrie de documentals Sense Ficció, ahir a la nit, va revisar la controvertida figura de José María Aznar, polític idolatrat i menystingut a parts iguals. Malgrat el suggeridor títol, Aznar, una batalla inacabada, la cosa no va donar gaire de si. Es va passar per damunt dels tòpics de sempre, sense pena ni glòria. Ja ho va dir Josep Cuní, en el seu dia, que la televisió era un mitjà per fer surf i no per practicar la immersió. Vàrem recordar el primer Aznar, constructor d'un PP renovat, promotor de la bonança econòmica (amb independència dels motius de la mateixa) i l'aliança atlàntica, amic dels catalans. El segon, l'autèntic, segons diuen: majoria absoluta, Perejil, guerra de l'Iraq, megaboda a l'Escorial, 11-M i paranoies derivades. El darrer, l'actual, potser el més ben dibuixat. Ideòleg incansable de la FAES, conferenciant als quatre punts cardinals. En sentir-lo parlar, no vaig pas veure l'home vigorós dels abdominals, que va aparèixer a la premsa, més aviat una persona absent i devastada, com si un huracà l'hagués regirat interiorment, amb una força desbocada. Es va fer referència al president que volia passar a la història de manera gloriosa i un fet inesperat, que encara no ha acabat de digerir, li va destrossar els plans megalòmans, la seva visió d'Espanya i del món. Com va suggerir Iñaki Gabilondo, un polític incapaç d'analitzar el seu mandat amb certa perspectiva, tot aplicant l'esperit crític necessari i saludable, en aquests casos. Sembla que Aznar resta enrocat en la seva posició, mentre tot avança, sense que res en ell sembli modificar-se de manera significativa. Va quedar clar que no desitja tornar a la gestió política (torres més altes han caigut) però si que anhela la influència, a través del món de les idees. Potser arribarà un quart Aznar, el que somia amb la retirada definitiva, lluny dels tentacles del poder. L'Aznar que reposa i deixa reposar.