Parlar de l'esmòquing

La primera de televisió espanyola va emetre, ahir al vespre, la pel·lícula El señor de la guerra, que explica les peripècies d'un traficant d'armes freelance, que guanya una immensa fortuna venent armes soviètiques a països subdesenvolupats, un cop acabada la Guerra Freda. El film mostra com els principals venedors són els governs dels diferents països i assenyala els Estats Units, Rússia i la Xina com els magatzems d'arsenal bèl·lic més importants del món. També apunta (tremoleu) que en la despietada indústria armamentística s'hi troben igualment implicats els membres del consell de seguretat permanent de l'ONU. No és d'estranyar que no regni la pau al món, atès que la guerra és un negoci més que rentable. L'argument de la pel·lícula em va fer pensar, inevitablement, en el paper d'Espanya com a venedora d'armes a Israel, amb la posterior compareixença de Zapatero, condemnant els atacs sobre la Franja de Gaza. La veritat és que m'agradaria que la compravenda d'arsenal militar estés en l'epicentre de l'atenció mediàtica. En comptes d'això, ens hem d'empassar hores i hores de debat plumbi sobre l'esmòquing de Carme Chacón. També seria interessant que ens expliquessin amb deteniment quin paper hi juguen les tropes espanyoles a l'Afganistan, a banda de colar-nos aquests bucòlics espots per reclutar més soldats. Cap país mitjanament avançat s'hauria de permetre que el maquillatge i la indumentària d'una ministra desviessin l'atenció dels temes realment importants.