Aquesta nit, a Gaza...

No sé si sabem valorar la pau.
El degoteig de morts no s'atura a la Franja de Gaza.

Rius de tinta informen de l'hostilitat, ningú és capaç de trobar ni una espurna de sentit a la guerra.

Penso en la transmissió generacional de la violència.
L'Holocaust.
La literatura, el cinema i la música.
I després...
la recerca de la terra promesa.
L'Estat d'Israel.
Un somni impossible.
I el dolor del poble palestí.

Avui, un cop més, la passivitat de la comunitat internacional.
L'esperada reacció del senyor "Yes, we can"

S'engendra més odi i més rancor.
El 2009 és un polvorí.

Què n'hem après del segle XX?
¿És tan infinitament estúpid l'ésser humà?

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Incubacions i vols xamànics a Manhattan

Imatge
La novel·la d'Ottessa Moshfegh El meu any de repòs i relaxació m'ha deixat amb un garbuix de sentiments contradictoris que tinc la necessitat d'ordenar. Abans, faig un avís de spoilers .  El punt de partida de la història és brillant; l'autora -a la imatge- té ofici i ens regala uns quants personatges inoblidables: paròdies àcides d'éssers humans que es mouen en un entorn devastat per la banalitat, les aparences i la mercantilització de tot el que es belluga.  Anem a pams i comencem per la protagonista i narradora: una jove de vint-i-pocs anys, extremadament atractiva i esquerpa, que s'ha quedat òrfena fa poc i treballa en una galeria d'art al barri de Chelsea de Nova York. Té una 'parella intermitent' -o com redimonis es digui-, en Trevor, un home que la utilitza com un mocador de paper i una 'amiga' de la Universitat, la Reva, amb greus problemes de bulímia, a qui rebutja i alhora necessita desesperadament. És l'any 2000 i estem a les
Més informació

Retrat d'en Quimet

Imatge
  En Quimet bateja la Natàlia amb el sobrenom de Colometa , el dia que es coneixen a la plaça del Diamant, un moment simbòlic de la difusió de la identitat de la protagonista.   A la sèrie de TV de l'any 1983 , que és com un grapat de retalls de la novel·la vista de part de fora, Lluís Homar i Sílvia Munt es van posar a la pell dels personatges a qui donà vida literària el geni de Mercè Rodoreda. Compte, que aquest article conté spoilers .  Al pròleg de l'edició de Club Editor Jove que tinc entre les mans, Rodoreda explica que el seu amic Baltasar Porcel, tot i elogiar-li La plaça del Diamant , va dir que la Colometa era una beneita. Potser uns anys enrere hauria estat d'acord amb aquesta observació, però ara coincideixo plenament amb la resposta de l'escriptora: Considero aquesta afirmació, feta a la lleugera, molt equivocada. Veure el món amb ulls d'infant, en un constant meravellament, no és pas ser beneit sinó tot el contrari; a més, la Colometa fa el que ha de
Més informació

Quinze anys sense tu

Imatge
  En el davallant Vindreu encara, alades, oh imatges, oh tonades, vora d'un cor transit? Veuré mai més les fades pel caminal guarnit de fulles trepitjades? Passada ma verema, la boira veig muntar. Tant és: fins l'hora extrema que el món s'esvairà, val més cantar que témer i témer que oblidar. Josep Carner
Més informació