Quanta, quanta Rodoreda...

Ara que estem a l'any Rodoreda, proliferen arreu del país tota mena de propostes culturals que giren al voltant de la vida i l'obra de l'escriptora. Una servidora, en començar el 2008, es va proposar fermament d'assistir a quants més esdeveniments millor. Com tants bons propòsits, s'ha quedat en un no-res. Si alguna cosa n'he tret, però, ha estat el reviscolament de l'interès per la literatura rodorediana. Vaig descobrir-la amb Aloma, quan tenia catorze anys. A l'escola, vaig aprendre a estimar la literatura catalana gràcies a Mirall trencat; anys més tard, em vaig angoixar amb la vida de la Colometa, a La plaça del diamant. Recentment, m'ha captivat Jardí vora el mar i he caigut rendida, definitivament, als peus de l'artista a Quanta, quanta guerra...

Hi ha tantes coses que m'agraden de Rodoreda! La personalitat, la manera de viure les crueses de la vida i de quina forma, tot plegat, es relaciona amb la seva obra. El que més em fascina, és l'habilitat que té per explicar les misèries més dures, amb aquella senzillesa, poètica i commovedora. A mi em sembla una mirada innocent a la part més fosca de l'existència. Per il·lustrar aquest tret que em meravella, no em puc estar d'escriure un fragment de Quanta, quanta guerra...És un moment en el qual el protagonista, el tendríssim Adrià Guinart, explica la mort de les seves tres germanetes:

"A les meves germanes en el barri els deien les tres Eles. La Lala. No ho va poder aguantar i un dia va arrencar en plors i esgarips, amb les venes dels polsos inflades, amb un pam de boca oberta i pica que pica el cap contra les parets. Se li va rebentar una vena del coll i va caure plana a terra com si l'haguessin planxada. Totes tres tenien els cabells molt llargs, els ulls embadocats, en forma d'ametlla. Les altres dues van morir de malaltia. Les vam enterrar, cadascuna a la seva hora, vestides amb el vestit de la primera comunió, voltades d'un vel com un núvol, amb corona de roses, amb els rosaris entortolligats en el braç...Quan estaven a dintre de la caixa a l'habitació del sofà vermell, si no hi havia ningú que els fes companyia, anava a mirar-les. Van al cel, deia la meva mare. Totes hauran anat al cel, i afegia amb els ulls mig en blanc, quan hi anirem nosaltres, ens vindran a rebre. Els tocava les mans ben posades damunt del pit, més fredes que el mes de gener. Els posava bé la corona de roses. Mirava aquells ulls tancats que m'havien mirat tant, més brillants que l'aigua. Jo me les hauria quedades per sempre; tan quietes, tan blanques, tan sense fer mal a ningú. "