Pepa Flores: supervivent i pionera

Imatge: Vanity Fair

Amb motiu del Goya d'Honor atorgat a Pepa Fores, que van recollir les seves filles, s'ha reviscolat l'interès per la polifacètica artista, la intensa vida de la qual està travessada com poques per la història recent d'Espanya. Ara que estan tan de moda els «pins parentals» se'n podria recomanar un que tingués per objectiu estimular les escoles perquè n'expliquessin la vertadera biografia a les aules atès que els reculls que es llegeixen a la premsa rosa -tan avesada a emblanquir feixistes- acostumen a obviar la seva compromesa militància comunista, així com els terribles abusos que va patir quan era una nena i interpretava el paper de Marisol per a l'enganyada audiència del tardofranquisme. 

Si en l'àmbit de la protecció social la propaganda del règim transformava màgicament una cruenta depuració política en abnegada ajuda als infants desemparats -recordem la magnífica trilogia sobre el tema emesa per TV3-, en el cas de Pepa Flores, darrere la veu alegre i el rostre angelical de la «nena prodigi» s'hi amagaven pallisses brutals, abusos sexuals i jornades laborals extenuants. Eren les mateixes penúries que van patir milers de criatures durant la dictadura i a les quals, paradoxalment, ella havia de servir de model de conducta. 

De totes les cares de Pepa Flores, actualment se'n reconeix també la de supervivent i pionera en la denúncia dels abusos als infants i a les dones, particularment en el món de l'espectacle. L'actriu i cantant malaguenya va trencar el silenci a finals de la dècada de 1970, en un etapa convulsa, en què era encara més perillós fer-ho, i va esmentar noms i cognoms a l'hora de referir-se als abusadors, malgrat que probablement també en devia ometre uns quants. En aquell moment, al seu testimoni pràcticament no se li donà valor però amb el pas del temps observem que té un mèrit extraordinari. A banda d'avançar-se a moviments com el #Metoo, Pepa Flores va tenir una consciència claríssima sobre el rol que li havien assignat i va mostrar un coratge insòlit com a dissident política.

A través de la seva trajectòria personal i artística ens adonem del punt en què ens trobem actualment. La darrera gala dels Goya, tan descafeïnada en matèria de reivindicacions, és una mostra de tot el camí que encara ens queda per recórrer si pretenem generar pràctiques vertaderament transformadores. A banda d'actors com Willy Toledo -condemnat a l'ostracisme pel seu activisme- quantes veus de denúncia rotunda trobaríem en el panorama cinematogràfic espanyol? Silenci: la por i la complicitat encara no han abandonat la sala.