Les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles




El president Carles Puigdemont saludava amablement els congregats davant de la presó de Neumünster, després de la seva sortida del centre penitenciari alemany. Imatge: Reuters.


El proper dimecres onze d'abril farà exactament deu anys que vaig escriure el primer post en aquest bloc. Una dècada que ha passat com una exhalació. Durant la infantesa, quan sentia que Carlos Gardel cantava allò de "que es un soplo la vida", "que veinte años no es nada" em semblava una exageració de proporcions oceàniques perquè per a mi, un sol trimestre a l'escola, representava tota una eternitat. ¿Com gosava, aquell senyor de veu antiga, sostenir que vint anys, un darrere l'altre, no eren res

Mil dos-cents vint missatges més tard, em fa l'efecte que era exactament ahir que començava a redactar aquelles línies amb la intenció de perseverar en el modest projecte blocaire i amb el desig que, si més no, algú em llegiria. Un parell d'objectius que, a base d'esforç i dedicació, he aconseguit. És evident que hi ha nombrosos articles que ara no escriuria -em semblen banals i publicats amb precipitació- però n'hi ha d'altres dels quals em sento moderadament satisfeta. Ben garbellat -com diria Josep Pla- trobo que paga la pena haver esmerçat tantes hores a mantenir actualitzada la pàgina i espero que a les persones que l'han llegida en alguna ocasió també els hagi servit per aprendre-hi quelcom, encara que sigui des de la discrepància. La meva intenció ha estat la de contribuir a fomentar la reflexió i passar la voràgine de l'actualitat pel sedàs crític, especialment quant als temes més directament relacionats amb la psicologia. 

Atesa la negror que envolta, com una boira espessa, la informació vinculada a Catalunya, em preguntava fa uns dies amb quina mena de notícia "celebraria" el desè aniversari de Si plores perquè has perdut el Sol... No em pensava que l'alliberament del president Carles Puigdemont apareixeria en escena. Inesperadament, es va fer bona la darrera part del cèlebre vers del llibre  d'aforismes Ocells perduts de Tagore: Les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles, que completa el nom del bloc. Aprofito l'avinentesa per explicar que no vaig escollir-lo com una frase trivial d'autoajuda sinó per la llum que cal mantenir encesa en una foscor com la del temps present. És complicat llevar-se pel matí sense cap mena d'esperança.

Immediatament després de publicar el post del vint-i-cinc de març sobre la "guerra psicològica" practicada per l'estat espanyol, a casa em van comunicar que havien detingut el president a Alemanya. Se'm fa difícil de traduir en paraules la sensació de pànic i desconsol que em va embolcallar. I la recordaré sempre. Per a mi, potser va ser un dels pitjors moments del procés. No pas perquè menystingui el sofriment dels presos polítics i les seves famílies sinó pel "cop de gràcia" que representava a l'hora de mantenir la confiança en una ja prou desacreditada democràcia europea, que evocava els pitjors drames del S.XX. 

Uns interminables dies més tard, després que es fes efectiva la fiança dictada per l'Audiència territorial de Schleswig-Holstein, davant dels micròfons, Carles Puigdemont es refermava en la voluntat d'iniciar el diàleg polític i reclamava, alhora, la posada en llibertat dels homes i dones engarjolats a Espanya per un delicte inexistent. Són meus també els mateixos desitjos de cara els mesos que vindran. Qui sap si d'aquí un temps serà possible d'escriure que hem assolit la tan anhelada República. Encara és possible somniar: en el país, en la vida. Gràcies per no defallir, Molt Honorable President de la Generalitat.








Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Que no s'apagui aquesta llum

Espàrtac, avui

Catorze anys d'absència