Allò que veuen els meus ulls

Una colla descarregava un castell després que l'enxaneta n'hagués coronat el cim, al Portal de l'Àngel, al voltant de les cinc de la tarda del diumenge passat, dia de la manifestació per a reclamar l'alliberament dels presos polítics. Foto: Clara Esquena. 

Diuen que l'u d'octubre va marcar un abans i un després a Catalunya i que d'ençà d'aquella pluja d'hòsties mai més res tornarà a ser igual. Suposo que a cada casa es deu notar algun canvi. I no només en la dels ciutadans que vàrem anar a votar. Per part meva, des del dia del referèndum he deixat d'escoltar les ràdios i les televisions espanyoles. Abans m'entretenia una estona amb algun reportatge o tertúlia però ara trobo insofrible la simfonia de veus pretensioses que pontifiquen tothora sobre la realitat catalana sense aportar cap argument sòlid, llevat d'alguna excepció que tampoc tinc prou paciència per atendre perquè tot sovint acaba ofegada en un mar de crits. 

Sé que és un petit, potser insignificant, exemple però ja no tornaré als antics hàbits. No hi tinc cap interès. És tan abismal la distància entre aquells discursos abrandats i allò que veuen els meus ulls que, en escoltar-los, em sento còmplice dels repressors. Com un esclau que podria ser lliure però tanmateix escull doblegar-se davant dels amos mentiders. És una sensació horrible. Suposo que quant a la darrera manifestació per a reclamar l'alliberament dels presos es deu haver produït l'habitual dinàmica d'humiliació i minimització de l'assistència, amb el ball de xifres de rigor. Per a mi, va ser com una Diada però encara més contundent i reivindicativa. 

Hi vaig en tren -un comboi diminut a dins del qual estem enxubats, com en una llauna de sardines. És un regional que para a cada estació. Quan hi puja algú més, equipat amb el pal i l'estelada o un cotxet amb mainada, hem de fer un nou esforç de compressió perquè quantes menys persones possibles es quedin a l'andana, a l'espera del proper tren. Tot i la manca d'aire, els passatgers no perdem l'humor per fer broma sobre la situació. També repassem la convulsa actualitat, entre emprenyades i somriures. L'adversari és malvat i poderós però està fent un ridícul colossal. 

Un cop a Barcelona, malgrat que arribo prou d'hora, vaig directament al Paral·lel, conscient que a la Plaça d'Espanya ja no hi deu cabre ni una agulla. Mantinc un ull al carrer i un altre a la pantalla del mòbil perquè la perspectiva a peu d'asfalt no és la mateixa que l'àmplia panoràmica que ofereixen els mitjans digitals i les xarxes socials. Em meravella l'espectacle popular, especialment la indumentària groga que percebo arreu. Tot caminant, em crida l'atenció una dona que porta una bufanda feta de ganxet, en forma de llaç. A les mans hi du un ram de margarides grogues. Està tota quieta, com una estàtua de la Rambla. Els nens s'enfilen a les espatlles dels pares per contemplar la riuada que s'acosta, a l'alçada de  la plaça de les Tres Xemeneies. Un home que camina davant meu increpa repetidament l'helicòpter amenaçador que vola damunt dels nostres caps. La senyora que l'acompanya el retopa: calla d'una vegada, que et fas pesat!. 

De tant en tant, apareixen personatges mediàtics que es fan selfies amb els manifestants, que els reclamen com si fossin estrelles de rock. Arriba un punt que m'haig de quedar immòbil perquè és impossible d'avançar. No falta massa perquè comencin els parlaments a l'escenari; el puc veure bé si estiro una mica el coll. Al davant, ara hi tinc un home que és com un armari. Porta una camisa negra de flors, una gorra i ulleres fosques. No es mou ni es mena. Quan cantem Els Segadors roman en silenci; no aplaudeix ni s'emociona en cap moment. Penso que potser és algun membre de la seguretat. O vés a saber qui. Ploro amb la cançó que en Roger Mas dedica als Jordis i també amb les paraules dels familiars. Ignorem quan s'acabarà aquest  malson que els manté retinguts tan lluny de casa. Quan sona la música de l'Elèctrica Dharma comencem a desfilar i el formiguer es dispersa per la ciutat. Encara queda la tarda per davant. Les terrasses estan animades i costa de trobar una taula amb un forat per seure. Tot és profundament trist i bell alhora.

Algunes persones s'han decidit a menjar un entrepà al Fossar de les Moreres i al Portal de l'Àngel els castellers deixen embadalida la gent que més tard s'entreté a contemplar-los. El dia és assolellat i em sap greu deixar enrere l'ambientàs per tornar a casa. Si allò que veuen els meus ulls és terrorisme, em declaro acèrrima defensora de tota la banda d'units i alegres combatents.